Clara de vi: treball de camp

Amb l’entrada d’avui tanco els articles dedicats a la clara de vi i us explico com ha anat el petit treball de camp que he fet d’aquesta beguda durant l’estiu, tal com em va proposar Pau Vidal. Us indico els llocs i les reaccions dels cambrers que em van atendre:

  • Pardines (Ripollès). El cambrer m’entén de seguida però em serveix la clara de vi amb el gel a part i sense la rodanxa de llimona.
  • Caldes d’Estrac (Maresme). D’entrada, el cambrer queda estranyat quan li demano una clara de vi, i li he d’explicar que és com una clara normal, però en lloc de cervesa porta vi. Triga a reaccionar, però finalment em diu: «Ah, el tinto de verano!». Ha hagut de pronunciar el fatídic nom!
  • Arenys de Mar (Maresme). El cambrer que me la va servir va tenir la mateixa reacció que el de Caldes d’Estrac. Però ha estat la millor clara de vi que he pres aquest estiu, ben completa: vi negre boníssim, suc de llimona, una rodanxa de llimona i gel.
  • Sant Feliu del Racó (Vallès Occidental). El cambrer me la serveix encara més completa que la d’Arenys, amb una rodanxa de llimona, vermut negre i gel. És a dir, un autèntic còctel negre d’estiu (tal com indica la definició del Termcat).
  • Festa major de la vila de Gràcia. Va ser on el cambrer li va costar més d’entendre el que volia. Quan li vaig demanar la beguda, em va clavar una mirada assassina, com si fos una cosa rara, i això que el noi era molt jove. No hi queia de cap manera. Al final, per no fer perdre-li més temps perquè tenia molta feina servint les taules, vaig haver de dir-li el nom en castellà perquè m’entengués: «Vull un tinto de verano!» I mireu què em va preguntar tot seguit: «Amb vi blanc o negre?» Sense comentaris.

En resum, després d’aquest modestíssim treball de camp (sense cap pretensió científica), arribo a la següent conclusió: que tot depèn del cambrer (com més joves, més els costa entendre què és una clara de vi), sobretot si són de municipis petits i del nord de Catalunya. N’hi ha que ho capten a la primera i altres que no, que seguiran pensant en el tinto de verano.

Salut i fins al mes que ve!

Anuncis

La clara de vi en fotos

Recordeu l’article del mes passat sobre la clara de vi? Doncs tal com em va proposar Pau Vidal (@pauetvidal) en una piulada de Twitter, vaig acceptar el repte de fer un treball de camp sobre l’ús del seu nom als bars i restaurants. I també per ajudar a difondre’l i popularitzar-lo.

Per tant, predicant amb l’exemple, a l’agost he pres moltes clares de vi. A cada bar on he anat n’he demanat una als cambrers. I ja us puc avançar que, de bones a primeres, el nom els sobta molt. Però després de la sorpresa inicial i de fer-los rumiar una bona estona —amb reaccions de tota mena—, finalment, dedueixen que el que jo vull és… un tinto de verano! (És clar, havien de pronunciar el fatídic nom!). Però, tot seguit, el sorprès sóc jo, perquè la pregunta que em fan és: «Amb gasosa o llimona?»

Al setembre ja us explicaré amb més detall com ha anat l’experiència (modesta, és clar) aquests dos mesos. De moment, per refrescar-vos una mica perquè encara fa calor, us avanço el reportatge gràfic d’algunes clares de vi que m’han servit:


Salut! I sobretot, demaneu una clara de vi aquest estiu!

Proveu-ho i ja em direu quin èxit heu tingut.

Com es diu ‘tinto de verano’ en català?

Aquest mes, en plena canícula estiuenca i per fer-me passar la calor, vaig anar a banyar-me a la piscina de Breda (Girona). Em vaig quedar a dinar al bar i a l’hora de demanar la beguda, a part de cerveses i altres refrescs, em van dir que tenien tinto de verano, una beguda típica de l’estiu, molt popular i semblant a la sangria.

Però com es diu en català tinto de verano? Us ho heu preguntat mai? Segons el Cercaterm, que és l’únic lloc on ho he trobat, en català n’hem de dir còctel negre d’estiu (‘còctel elaborat amb vi negre, gasosa, vermut negre, llimona i gel’). El nom és força encertat, ja que no és fàcil trobar-ne un bon equivalent en català, però a la definició em sorprèn el qualificatiu de còctel, perquè el tinto de verano l’associo amb una beguda refrescant (tots els còctels són begudes, encara que no totes les begudes són còctels).

Però la qüestió és que si algú entra en un bar i demana un còctel negre d’estiu, el cambrer se’l mirarà estranyat i no sabrà què vol prendre. Tant de bo tots els bars i restaurants sabessin que és un còctel negre d’estiu, però el nom que s’ha popularitzat és tinto de verano i és així com el tenen a escrit a la pissarra o a la carta de begudes, de manera que la gent el segueix demanant amb aquest nom.

Per elaborar aquesta beguda, els ingredients bàsics són el vi negre i la gasosa. Per tant, el tinto de verano és el vi amb gasosa de tota la vida, barrejat amb llimonada i gel perquè ens el puguem prendre ben fresquet per fer passar la set.

I com és s’ha fet tan popular aquest nom? Doncs gràcies a la publicitat, especialment de dues grans marques de begudes refrescants —una de gasoses (La Casera) i l’altra de sangries (Don Simón)— i perquè, cal reconèixer-ho, el nom en castellà està molt ben trobat, el coneix tothom i, a més, entra pels sentits: per la vista (tinto s’associa amb el vermell; per tant, té una gran força visual) i pel gust (de verano perquè és una beguda que es pren en aquesta estació).

Però per què no demanem directament vi amb gasosa (o vi amb graciosa, deformació ben viva i popular), com sempre se n’hi ha dit? Doncs perquè és un nom massa comú i poc comercial, per més popular que sigui aquesta barreja alcohòlica. Per tant, o en popularitzem un altre nom o, resignats, n’hi haurem de seguir dient tinto de verano.

Així doncs, proposo —per ser creatius, originals i genuïns— que aprofitem la popularitat de la clara i el xampú (tal com es coneix al Camp de Tarragona i Ponent), unes begudes amb llimonada i gasosa com el tinto de verano, i que n’hi diguem clara de vi o xampú de vi (no cal afegir-hi d’estiu perquè només es consumeixen quan fa calor). I que als que us agradi aquest nom el difongueu pels bars i restaurants catalans.

Aneu-hi pensant. Si la clara de vi o el xampú de vi es posen de moda, el nom es transmetrà de boca en boca entre els parlants, en demanaran i de mica en mica anirem arraconant el tinto de verano.

Què us sembla? Comencem a demanar clares i xampús de vi als bars i restaurants aquest estiu?

Penques

Als diccionaris normatius hi ha un bon grapat d’entrades de substantius masculins o femenins amb la terminació –es. La gran majoria són paraules compostes, com ara adobacadires, afaitapobres, cagadubtes, esgarriacries, escurabutxaques, guardaespatlles, pelacanyes, portalliteres o somiatruites.

Però també n’hi ha amb aquesta mateixa terminació que no són paraules compostes (àries, alferes, caguetes, manetes, mecenes, mestretites o penques). Per tant, per exemple, una persona nascuda en el signe zodiacal d’Àries —com és el meu cas— és un àries o una àries i una persona que té molta traça és un manetes o una manetes.

Però em vull referir especialment a la paraula penques, que és la que dóna títol a l’entrada d’avui. Penques és una paraula genuïnament catalana i molt popular. En castellà rep del nom de caradura, sinvergüenza o jeta.

Un penques o una penques és una persona desvergonyida o que té molta barra, o també un galtes o una galtes. Vegem-ne uns quants exemples dels diccionaris:

  • El penques del teu marit sempre fa tard.
  • El seu germà sempre ha estat un penques: has vist mai que treballés?
  • Quina penques, aquella, ja m’ha tornat a estafar!
  • No siguis penques i acaba la feina.

D’expressions amb penques en tenim unes quantes: ésser un penques (No el contractis per a la feina, és un penques); tenir unes penques o tenir moltes penques (En Joan té moltes penques, diu que vindrà puntual i sempre arriba tard), o quines penques! (Quines penques que té!)

I una persona que té penques és un pencut o una pencuda. De la mateixa manera, qui és un galtes és un galtut o galtuda (accepció que, curiosament, només recullen el diccionari de l’Enciclopèdia i el Gran diccionari 62). I d’aquí, l’expressió tan popular i col·loquial tenir galtes (‘tenir barra’: Tens unes galtes!, arribes tard i ni t’excuses!).

Per tant, seríeu uns penques si no feu un comentari a aquest article (ep, de bon rotllo!).

Fins al mes que ve!

‘Joder’

Com a preludi de l’entrada de demà, avui no em podia estar de fer referència a aquest vulgarisme castellà que ja ha fet forat en català i que crec jo que, malauradament, els parlants catalans ja han incorporat al seu repertori de renecs.

Joder és una expressió castellana que s’usa per indicar estranyesa, sorpresa, admiració o disgust.

Podem veure-ho ben clar, per exemple, en els següents diàlegs, extrets del llibre Cites (Rosa dels Vents), basat en la sèrie d’èxit de TV3:

—Què estic fent, joder?

—No, joder, no estic bé!

—Jo no sóc així, ja no, joder, ja no…

Joder… Quina merda. La cagaré segur.

Joder, tens servei? Ets rica o què?

Etcètera.

Pot ser que els guionistes hagin volgut donar versemblança als diàlegs i als personatges de la sèrie, però tants joders se’ls haurien pogut ben estalviar.

Què podem fer per eliminar aquest castellanisme flagrant i infecte? Doncs tal com indica la pàgina www.elxitxarelo.cat, en català tenim, com a mínim, 50 maneres diferents d’expressar aquest renec, amb paraules igual de vulgars com hòstia, colló (no pas culló), recony, manoi o recoi (no pas mecachis), que són ben genuïnes i populars en català i que estem perdent dia rere dia. Ho trobareu en aquest enllaç.

Potser que algú hi posi remei, oi? Començant pels responsables lingüístics de la nostra televisió, que hauria de ser la primera a donar exemple, perquè TV3 és el principal mitjà de comunicació en català i hauria de cuidar molt més el model de llengua que defensa.