Més recurSOS per trobar feina de Filologia catalana

Avui seré molt breu.

Si sou llicenciats en Filologia catalana, mestres de català o lingüistes i busqueu feina relacionada amb la nostra carrera o millorar la que teniu actualment, mireu de tant en tant el compte de Twitter @FilCatFeina, que actualitza cada dia la @MontseSendra.

Hi trobareu tota mena d’ofertes, beques i propostes laborals relacionades amb la nostra feina i dirigides als professionals de la llengua catalana.

Des d’aquestes línies felicito de tot cor la Montse Sendra per la seva fantàstica iniciativa. Tant de bo que us ajudi a trobar la feina que esteu buscant!

Per què encara hi ha qui diu i escriu ‘corretgir’?

Potser us sorprendrà, però el Diccionari català-valencià-balear recull corretgir —amb una te intercalada— com a variant ortogràfica de corregir (únicament en el dialecte mallorquí). Crec que l’Alcover-Moll es va quedar una mica curt en l’abast dialectal d’aquesta variant errònia, perquè encara avui molts catalanoparlants escriuen i diuen corretgir.

Per sort, l’escola, la universitat i els mitjans de comunicació orals i escrits han ajudat aquests parlants a autocorregir-se, i una gran part dels que escrivien corretgir ara només cometen aquest error en la parla oral o espontània, com a molt. I si diuen corretgir, és molt fàcil que també diguin improvitsarmatitsar.

Pronunciar corretgir, improvitsar i matitsar amb te intercalada és un error que cometen els parlants per comoditat articulatòria. És una te que anomenem «epentètica», és a dir, que ens ajuda a pronunciar millor una paraula, però que deforma la pronúncia original i que no podem admetre en la llengua oral.

Un cas molt semblant és el que passa amb mots com àpit, col·lègit, gènit o prèmit —pronunciats amb te final—, que són considerats vulgarismes inadmissibles.

Paraules escurçades: l’apòcope en català

Avui us convido a llegir un estudi excel·lent de Jaume Salvanyà sobre les paraules escurçades —que també anomenem mots truncats—, un fenomen lingüístic molt comú en totes les llengües. Es titula «Mots escurçats per apòcope: entre la norma i l’ús» (dins Actes del Setzè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. Universitat de Salamanca, 1-6 de juliol de 2012, vol. II. Publicacions de l’Abadia de Montserrat).

Després de llegir l’article, molt ben documentat i que tracta amb profunditat aquest tema, us en destacaré els paràgrafs que considero més importants:

«Els mots es poden escurçar de moltes maneres. Les més habituals són per afèresi (escapçant la part inicial) i per apòcope (escapçant la part final), que és el sistema més productiu en l’actualitat.»

«És poc freqüent trobar noms comuns truncats per afèresi (clip, bus, prompter o cello a través de la forma italiana violoncello), però en canvi són abundantíssims els truncats per apòcope, especialment —però no exclusivament!— en registres col·loquials (coreo per coreografia, contra per contraportada, ràdio per radiografia, sinte per sintetitzador, sincro per [natació] sincronitzada, sinto per sintonia, etc.).»

«La Nueva Gramática de la Lengua Española (2009: 35-36) descriu el sistema d’una manera breu però efectiva: el truncament o escurçament és un procés consistent en la reducció formal d’un element lèxic per apòcope o supressió d’una o més síl·labes finals, sense que per això s’alterin ni el seu significat ni la seva categoria gramatical. Solen ser més propis de registres col·loquials, o bé del llenguatge o argot juvenil, especialment en l’ensenyament […], la professió o activitat […], la família […], etc.» Al portal ésAdir («Paraules escurçades») hi trobareu un recull d’aquestes paraules, de les quals que assenyala que, en general, es pronuncien sense reduccions vocàliques i que les escrivim sense marca tipogràfica (ni cometes ni cursiva).

I Salvanyà afegeix: «Tot i així, molts han passat a formar part de la llengua general». Per exemple, paraules com auto, bàsquet, cromo, cine, curt, estèreo, foto, metro, mili, mono, moto, mútua, progre (sí, a mi també m’ha sorprès que estigui admesa al DIEC, sense, almenys, la marca col·loquial, familiar o popular), quilo, ràdio, tram o zoo.

«Ja s’ha dit que els autors que han fet referència a aquest fenomen en català ho consideren una influència castellana, també per als noms comuns. És innegable que en castellà és un fenomen més productiu que no pas en català: gairebé totes les paraules d’aquest estudi les trobem també en castellà, però en aquesta llengua s’estén a d’altres que en català no s’escurcen: cumple, finde, pelu, peque, piti, trapi, simpa, etc. A banda d’influència castellana, també es troba influència anglesa, llengua en què és igualment un recurs productiu (nick per nickname), igual que en francès (bicy per bicyclette) o en italià (corto per cortometraggio). De fet, el nom apocopat que designa la moneda de la Unió Europea és compartit per totes les llengües que en formen part: l’euro

Us recomano encaridament que llegiu l’article de Jaume Salvanyà, el qual us proporcionarà un coneixement més aprofundit sobre aquest fenomen lingüístic tan interessant i productiu.

Demanar cita prèvia o demanar hora?

Avui us recomano un article molt interessant del corrector i lingüista Jordi Badia titulat «El llenguatge: una eina de control durant la pandèmia?», en què parla de la cita prèvia, expressió que arran de la terrible crisi sanitària s’ha posat «de moda» —per contaminació del castellà— i ha arraconat en la llengua oral i escrita la tan genuïna i natural en català demanar hora.

Jordi Badia s’expressa amb aquestes paraules tan encertades:

«I, parlant de ‘previ’, mereix un comentari a part la cita prèvia. L’escriptora Marta Rojals deia en un piulet irònic: ‘La “cita prèvia” ha escombrat definitivament el demanar hora. Va ser bonic mentre va durar.’ Doncs té raó: demanar hora era la manera habitual de dir-ho. Avui ensopeguem ara i adés amb frases com ‘sol·liciti cita prèvia telemàticament’ en lloc de ‘demaneu hora telemàticament’. I en comptes de dir ‘Tinc cita prèvia’, què podem dir? Doncs ‘Tinc hora demanada‘, és clar. De passada, diguem que quan es demana una cita sempre es fa prèviament a la cita (és impossible de fer-ho de cap més manera); per tant ‘sol·licitar cita prèvia’ és, a més de català de plàstic, redundant.»

En castellà, també en parla la correctora Isabel Rodríguez al seu blog Rigor textual.

I perquè no oblidem el demanar hora, i el fem servir amb tota naturalitat a l’hora de parlar i escriure, us copio aquestes frases extretes d’obres literàries:

A aquestes hores del matí no estic per a consells. Toqueu el dos, demaneu hora a la secretària i d’aquí un parell de mesos en parlarem. (Anna i el detectiu, de Jaume Fuster)

Em demana hora i n’hi dono més d’una vegada, però no ve mai. Quan li explico que no li puc donar més hores, ja que només de manera excepcional tolero els canvis a l’últim moment i ella m’ha demanat hora vuit vegades sense venir... es queda parada. (La maternitat i l’encontre amb l’ombra pròpia, de Laura Gutman)

Noi, jo no veig res anormal. Hauríem de fer-te fer un electrocardiograma i una ecografia per sortir de dubtes i per quedar-nos més tranquils. Si et sembla, demana hora a la senyora de recepció. (La Germandat de la Muntanya, de Jordi Cortés)

 

Lliure accés al ‘Diccionari de sinònims de frases fetes’

Els diccionaris són una eina imprescindible en la tasca diària dels assessors lingüístics, correctors, traductors, docents, escriptors i altres professionals de la llengua. I com ja us apuntava al final del meu article del mes passat, tenim a l’abast un altre diccionari en línia: el Diccionari de sinònims de frases fetes, la magna obra de Maria Teresa Espinal. La versió en línia incorpora algunes revisions i modificacions de la segona edició de l’obra impresa, editada el 2006, que podeu consultar en format PDF.

El Diccionari de sinònims de frases fetes s’afegeix, així, al gran repertori de diccionaris en línia en català de lliure accés, que podeu consultar al meu blog (aneu a l’apartat RecurSOS > Diccionaris en línia).

L’Espinal és un dels meus diccionaris de capçalera. M’acompanya sempre en la correcció de textos literaris i col·loquials (com a corrector literari em podeu trobar a la base de dades de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana), ja que és el diccionari més complet de frases fetes i d’expressions lexicalitzades que hi ha actualment en català.

Les frases fetes formen part de la nostra riquesa lèxica i cultural. Són les expressions més genuïnes del nostre idioma. Si les coneixem a fons, demostrarem un bon coneixement de la llengua i una bona competència lingüística i les farem servir bé (tant en la llengua oral com en l’escrita), tal com assenyalo al meu article titulat «La saviesa popular: frases fetes, dites i refranys».