Per Sant Andreu, nit llarga i dia breu

Tant el refranyer popular com les frases fetes provenen de la tradició oral i reflecteixen la forma de fer i de ser dels pobles. Són la part del lèxic més genuïna d’una llengua i el seu domini demostra que el parlant té un coneixement elevat de la llengua.

Els refranys acostumen a tenir un origen antic i estan relacionats amb diversos temes: el santoral, el temps meteorològic, la feina, la gent dels llocs, el comportament humà… Sempre contenen una moralitat o un ensenyament.

I com que avui és Sant Andreu, he pensat que era molt adient dedicar l’article d’aquest mes a refranys que parlen d’aquesta festa. Trieu i remeneu:

Per Sant Andreu, pluja o neu, o fred molt greu.

Per Sant Andreu, nit llarga i dia breu.

De Tots Sants a Sant Andreu, un mes breu.

De Tots Sants a Sant Andreu, aigua ens doni Déu.

Tots Sants el primer, Sant Andreu el darrer.

Per Sant Andreu, si no teniu capa ja patireu.

Per Sant Andreu, la neu al peu.

La neu de Sant Andreu fins a Carnestoltes la veureu.

La neu abans de Sant Andreu, un botorn la treu, de Sant Andreu en enllà, pocs botorns hi ha.

Anuncis

L’assessorament lingüístic, un recurs imprescindible

La definició més encertada d’assessorament lingüístic l’he trobada a Argumenta, un recurs multimèdia del Servei de Llengües de la UAB i el Servei de Llengües i Terminologia de la UPC per a la millora de la competència lingüística i comunicativa dels estudiants universitaris a través de l’aprenentatge autònom.

Segons l’Argumenta, l’assessorament lingüístic és «el conjunt d’actuacions que tenen com a objectiu resoldre els dubtes i mancances lingüístics dels usuaris d’una llengua i millorar la qualitat lingüística de les comunicacions. Aquest assessorament es pot dur a terme per via administrativa (serveis d’assessorament dependents de l’Administració) o per iniciativa privada d’empreses i organismes que es dediquen a produir textos orals i escrits (editorials, mitjans de comunicació, gabinets de comunicació, etc.). Al capdavant d’aquestes tasques hi ha tot un conjunt de professionals amb coneixements aprofundits de llenguaÉs a dir, els assessors lingüístics.

L’1 de novembre vaig fer una enquesta als usuaris de Twitter per a conèixer quin consideraven ells que era el nom més adequat per a la nostra professió. I el resultat, inapel·lable, va ser aquest:

Com es diu ‘corrector’ en anglès?

En anglès, els correctors s’anomenen proofreaders, un sintagma format per dos substantius (proof, ‘prova’, i reader, ‘lector’). És a dir, corrector o correctora (lector) de proves.

I és que els correctors som lectors de textos, però en profunditat. Com diu el meu lema, «les errades d’escriptura les corregeix el bon lector». Per això trobo molt encertada la denominació en anglès: proofreader (‘lector de proves’).

Del corrector de proves ja us en vaig parlar en un article (Correccions o revisions), i també rep altres noms (corrector de proves d’impremta, corrector de galerades, corrector de compaginades o corrector tipogràfic). Ell és l’encarregat de revisar un text o un document un cop maquetat o compaginat, i hi busca tot tipus d’errades tipogràfiques (dobles espais, dígrafs mal separats al final d’una línia, carrerons en blanc en un paràgraf, línies viudes i òrfenes, sagnies, etc.), les quals marca a sobre del text amb uns signes especials: els signes de correcció tipogràfica.

I en el cas que detecti algun error ortogràfic molt greu, el corrector de proves també el pot corregir durant la revisió de les galerades. Aquest revisor no corregeix errors ortogràfics, gramaticals, lèxics o sintàctics, ja que aquesta feina la fa el corrector d’estil mitjançant un editor de textos i en un format editable (Word, PDF, InDesign…).

Aquest tipus de correcció moltes vegades demana més d’una prova d’impremta o galerada (primeres, segones, terceres… o fins i tot quartes!), però fins que el text no està ben net d’errades no s’envia a imprimir.

Només així aconseguirem que un text, del tipus que sigui —un llibre de text, una novel·la, un conte, un full d’instruccions, un cartell, etc.—, estigui ben editat, sigui visualment correcte i es pugui llegir perfectament.

* * * * * *

Per a saber-ne més, llegiu aquest article del blog de Ramon Gimeno: Les fases de correcció en el procés editorial

També podeu consultar aquesta fitxa del Cercaterm (Termcat).

 

Tancat per vacacions

Segur que a l’agost (el mes de vacances per excel·lència) us heu trobat més d’una botiga amb el rètol de «tancat per vacances». Potser us sorprendrà, però també haurien pogut escriure «tancat per vacacions».

La paraula vacació —i, per tant, vacacions— és als diccionaris normatius. Pompeu Fabra ja la va incloure al Diccionari general de la llengua catalana, l’any 1932, i hi ha continuat intacta fins ara. Però l’entrada vacació remet a vacança, i d’aquí el plural vacances. Mireu-ho! Per tant, vacacions, encara que sembli un castellanisme, no ho és (prové del mot llatí vacatio, -onis).

Quan era petit, els meus avis em donaven aquest consell: «Aprofita les vacacions!». I em parlaven de «les vacacions d’estiu» o deien que la gent «estava de vacacions» o «feia vacacions». I a mi aquestes expressions em sonaven la mar de naturals. Però, amb el temps, les vacances han desbancat les vacacions, i avui a Catalunya és molt difícil trobar algú que digui «vacacions» en lloc de «vacances».

Al País Valencià i a les Illes, en canvi, sí que escriuen i diuen «fer vacacions», com és el cas dels quaderns de vacances per a l’educació primària Vacacions amb Tina Superbruixa, de l’editorial valenciana Bruño; Vacacions amb els Ròbits, editat per Vicens Vives, o Vacacions Santillana. I n’he trobat un altre exemple en un rètol que l’any passat van penjar al CEIP Labritja, de Sant Joan de Labritja (Eivissa), abans de marxar de vacacions:

I un derivat de vacació és vacacional (‘relatiu a les vacances’. El període vacacional de Setmana Santa). Com assenyala la fitxa de l’Optimot: «La forma vacacional és un derivat culte, ben construït, format a partir del mot llatí vacatione. Per exemple: Aquest estiu he fet fotos del pis per a un portal de lloguer vacacional

Però compte amb l’expressió *síndrome postvacacional, que hem sentit tantes vegades quan tornem de vacances. L’Optimot ens corregeix: «Malgrat tot, en l’àmbit de la medicina, per designar el trastorn psíquic i físic que pateix una persona després de les vacances causat pel fet d’haver d’afrontar novament les pressions professionals i domèstiques, habitualment s’usa l’expressió trastorn postvacances. A més de la forma postvacances, segons el context també es fan servir altres formes amb el mateix significat. Per exemple: efecte de després de vacances, període posterior a les vacances o època postvacances».

Aprofiteu, doncs, al màxim les vacacions, que ja s’acaben! O potser heu tornat avui, com diu el rètol que encapçala aquest article. I si ja encara les heu de fer, espero que arribin ben aviat i que us provin molt.

Bon estiu i bona entrada de setembre!

Els correctors també protagonitzen novel·les

Avui us parlaré d’una novel·la, Jo soc aquell que va matar Franco —de l’escriptor nord-català Joan-Lluís Luís—, últim premi Sant Jordi de narrativa.

La particularitat d’aquesta obra és que està protagonitzada per un corrector, per la qual cosa em va cridar l’atenció. A més, si durant aquests dies de plena canícula estiuenca us ve de gust llegir (a casa, a la platja, a la piscina o en una terrassa prenent, per exemple, una clara de vi ben fresqueta), no dubteu a triar aquest llibre per passar una estona ben entretinguda.

Com us he dit, l’heroi de la novel·la és un corrector, l’Agustí Vilamat, fill de Solsona, que de ben petit descobreix el gust per la lectura i s’enamora de la llengua catalana gràcies a les revistes infantils que li regala un notari amic de la seva família. Aquest fet determinarà, a partir d’aleshores, la seva vocació de lector i corrector, ja que quan l’envien a Barcelona per estudiar comença a treballar per a una editorial i després per a l’aparell de propaganda de la Generalitat, poc abans que esclati la Guerra Civil.

L’Agustí té uns grans dots per a la llengua i també és un home fidel al país. Per això, a finals de desembre del 1938, quan l’exèrcit franquista ja és a les portes de Barcelona, pren la decisió de llegir de cap a cap el Diccionari general de la llengua catalana, i es passeja amb aquest diccionari sota el braç, en un clar homenatge a Pompeu Fabra i la seva ingent tasca lexicogràfica.

I fins aquí puc llegir. Ara us toca a vosaltres descobrir aquest personatge i la història que explica el llibre. Només hi afegiré una cosa: felicito l’editorial Proa perquè als crèdits hi surt el nom dels correctors: Rudolf Ortega, a la part lingüística, i Toni Vallès, a la revisió de les proves.

Això demostra que, de mica en mica, la nostra tasca es va fent visible i és reconeguda, com els traductors, per les editorials.

Que tingueu, doncs, una bona lectura d’estiu i ens retrobem el mes que ve.