Doblets lingüístics: ‘adreça’ o ‘direcció’?

Les paraules adreça i direcció no volen dir el mateix.

L’adreça és la indicació del lloc on vivim, és a dir, el lloc on està situat el nostre domicili: L’Alba té una nova adreça perquè ha canviat de domicili.

A més d’un domicili o adreça, també podem tenir una adreça electrònica, que és el conjunt de caràcters que permeten identificar una bústia electrònica. L’adreça electrònica sempre inclou el símbol @ i l’abreviatura és a/e:

La meva adreça electrònica és jcomasolives@estiligrafia.cat.

En canvi, la paraula direcció està relacionada amb el verb dirigir. És a dir, utilitzem el mot direcció per referir-nos a la trajectòria o orientació d’una persona o una cosa: Si vas cap a aquella direcció, de seguida arribaràs a l’institut. Cal canviar a temps, en el moment oportú i en la bona direcció.

També significa l’acció de dirigir (una organització, una orquestra, etc.) o d’orientar. Li han encarregat la direcció del teatre (‘ell serà l’encarregat de dirigir-lo’). La seva vida ha pres una nova direcció (‘una nova orientació’).

Doblets lingüístics: ‘metge’ o ‘mèdic’?

Segona part de la sèrie doblets lingüístics, que vaig encetar el mes passat.

Segur que alguna vegada us han demanat un certificat metge o que us feu una revisió metge perquè doneu fe del vostre estat de salut. Doncs qui us ho ha sol·licitat comet una greu errada, ja que confon el substantiu metge amb l’adjectiu mèdic (o mèdica, mèdics i mèdiques), que fa referència a tot allò que està relacionat amb la medicina.

Així doncs, hem de dir i escriure certificat mèdic, informe mèdic, revisió mèdica, prova mèdica, tractament mèdic, servei mèdic, historial mèdic, etcètera. I el lèxic relacionat amb la medicina és el vocabulari mèdic.

Doblets lingüístics: ‘mitja’ o ‘mitjana’?

Avui començo una nova tongada d’articles relacionats amb la llengua. Durant els mesos vinents, em centraré en els doblets lingüístics, que són doblets de paraules que en la parla col·loquial de la gent i la llengua escrita generen dubtes a l’hora d’emprar-los. I, especialment en la llengua escrita, poden provocar ultracorreccions, com ja advertia al meu article del gener del 2014.

El fet de saber correctament la diferència entre una paraula i l’altra ens permet reconèixer i corregir confusions de llenguatge (orals i escrites) i, per tant, evitar també malentesos. Usar-les correctament ens ajuda a millorar la nostra competència expressiva i, a l’hora d’escriure-les, la precisió lèxica.

És el cas, per exemple, del doblet lingüístic que us presento avui: mitja i mitjana. Sabeu quina diferència hi ha entre totes dues? Quants cops heu sentit o llegit edat mitja en lloc d’edat mitjana?

Doncs perquè les diferencieu bé i no us equivoqueu, penseu que mitja sempre va al davant del substantiu que acompanya (mitja hora, mitja setmana, mitja dotzena, mitja marató) i mitjana sempre va al darrere (talla mitjana, classe mitjana, grau mitjà; a excepció dels trens de mitjana distància, que seguint aquesta regla haurien de ser trens de distància mitjana).

Estic segur que, a partir d’ara, ja no les confondreu mai més.

Per tant, l’expressió correcta és edat mitjana, no pas edat mitja. En primer lloc, perquè mitjana sempre precedeix el substantiu i, en segon lloc, perquè l’adjectiu mitjana indica que una persona o una cosa està situada entre dos extrems (o períodes). En el cas de l’edat mitjana, és el període històric entre l’edat antiga i l’edat moderna (els trobadors de l’edat mitjana).

Finalment, recordeu que l’adjectiu referent a l’edat mitjana és medieval —no pas mitjaval  (com sentim tantes vegades!)— i que els estudiosos de l’edat mitjana són els medievalistes.

Insults i renecs en català

Ara fa dos anys, el juny del 2017, em vaig queixar d’un vulgarisme molt estès avui entre els catalanoparlants per renegar: joder. Un barbarisme que considero flagrant i infecte, i que continuo sentint en les sèries juvenils i serials televisius de TV3.

Com diu Jaume Salvanyà al seu magnífic llibre 1001 curiositats del català parlat i escrit (L’Arca), concretament en el capítol dedicat als insults i renecs, «el català és una llengua en la qual sempre han abundat els malparlats, tant per insultar com, sobretot, per renegar. L’insult és una paraula o expressió ofensiva adreçada directament a algú (pocavergonya, tros de quòniam, porc, pallús, idiota), mentre que el renec és una paraula o expressió d’un sentiment en forma d’exclamació (de contrarietat, d’admiració, etc.). Tradicionalment hi ha hagut col·lectius molt propensos al renec, com ara els pagesos o els traginers, tal com mostra l’expressió renegar com un carreter.» (pàg. 81)

Doncs bé, a la revista digital de cultura en català Atzucac hi he trobat un article de Gabriel Freixa que fa una llista dels millors insults en català i el seu significat. N’hi ha uns quants que reconec que no coneixia (abusananos, flasca, taral·lirot, llondro, llanut) però que són molt genuïns de la nostra llengua, i que hauríem d’incorporar a la nostra llista habitual d’insults.

I pel que fa als renecs, podeu consultar aquesta llista. N’hi ha un bon repertori!

També podeu fullejar aquests dos llibres: 100 insults imprescindibles (Cosetània Edicions), de Pau Vidal, i Diccionari de renecs i paraulotes, de Pere Verdaguer Joanola (Llibres del Trabucaire, 1999). I seguir el compte de Twitter Insults en català (@insultscat).

Ja ho veieu: als catalans no ens guanya ningú renegant i insultant. Tenim renecs i insults per donar i per vendre!

——

Perdoneu si a l’agost volíeu llegir una nova entrada. Us espero al setembre amb una nova tongada d’articles.

Moltes gràcies per seguir el meu blog!

Interjeccions i exclamacions en català

Coneixeu la pàgina web Aula de català? Doncs us la recomano de totes totes, sobretot ara que s’acosten les vacances, teniu més temps lliure i potser voleu apuntar-vos a algun curs de català intensiu d’estiu. Si és així, aquest espai d’aprenentatge de la llengua catalana us ajudarà, perquè és molt didàctic i té molts exercicis autocorrectius que us aniran bé per repassar el català. Doneu-hi un cop d’ull!

I en el capítol dedicat a les interjeccions diu això: «Les interjeccions són paraules o locucions invariables, característiques de la llengua oral i del registre col·loquial, que expressen l’actitud i els sentiments del parlant o bé ajuden a establir la comunicació entre el parlant i l’oient».

Per tant, com que són pròpies de la llengua oral i espontània —per la qual, com bé sabeu, tinc una especial predilecció—, us en ofereixo un repertori ben ampli perquè no les oblidem i les fem servir quan ens expressem en català. Què us sembla si les repassem?

Ah!

Ah, no!

Això rai!

Alça!

Alça Manela!

Alto!

Apa!

Ara pla!

Au!

Au va!

Coi!

Compte!

Eh!

Ei!

Ep!

Goita!

I ara!

Idò!

Oi, i tant!

Òndia!

Ospa!

Ostres!

Renoi!

Som-hi!

Vet aquí!

Vatua l’olla!

Vinga!

Xe!