És curiós com fem i desfem la llengua, els parlants.
Ja fa dies que dono voltes a una expressió que sura en l’ambient i que m’ha cridat molt l’atenció: sí o sí. Aquesta expressió ha anat calant de mica en mica en el llenguatge col·loquial i ja s’ha colat en els discursos dels polítics, les iniciatives dels partits polítics, les tertúlies radiofòniques i televisives o els articles periodístics.
És igual de qui i de què es tracti. Si qui protesta és una plataforma amb una reivindicació col·lectiva, manifestarà que «lluitarem sí o sí»; si qui parla és un polític, dirà que «farem la consulta sí o sí»; si qui té la paraula és un entrenador de futbol o un president, afirmarà que «guanyarem sí o sí», o si per exemple ho fa un economista, assenyalarà que «hem d’invertir sí o sí».
Aquesta «plaga» també ha infectat alguna portada dels nostres diaris (El Punt Avui, 19 de novembre de 2013):
I fins i tot el sí o sí ha contagiat el món de la literatura: «Flexiona tres cops les cames com si fes tres saltets però sense aixecar els peus de terra, és un tic de quan encara tenia valor per anar d’excursió a Collserola cada diumenge i havia de pixar a l’aire lliure sí o sí. No li hauria importat que algú li hagués vist el cul, aleshores.» (El parèntesi més llarg, «Sardines», Tina Vallès)
És evident que sí o sí té una forta càrrega imperativa, en què no és possible una resposta o una actitud negativa. La manca d’alternativa marca aquesta disjuntiva, i és evident que, pensi el que pensi el nostre interlocutor, la resposta serà sí i només sí, encara que la seva voluntat sigui que no.
Tan natural i senzill que és dir «tant sí com no», i va i ens compliquem la vida amb un «sí o sí», una redundància absurda que empobreix la nostra llengua i ens desarma en el diàleg.
I perquè això no passi, en català disposem d’un repertori molt ric d’expressions equivalents: de bon o mal grat, costi el que costi, a qualsevol preu, de totes totes, de totes passades, de totes maneres, peti qui peti, tretze són tretze, forçosament... O per dir-ho clar i català, per pebrots.
Assessor lingüístic, corrector i traductor 
Retroenllaç: L’ús abusiu de ‘posar sobre la taula’ – Assessor lingüístic, corrector i traductor
Realment encara parlaríem llati si fos per vosaltres.
A mi “si o si” m’agrada i ho seguiré fent servir.
Gràcies pel teu comentari, Juan, però no hi puc estar d’acord.
Si tenim una expressió genuïna i ben natural en català com “tant sí com no” o “costi el que costi”, per què necessitem el “sí o sí”, una expressió calcada del castellà i que empobreix el català? Per què necessito una expressió d’una altra llengua quan ja en tinc una en català ben normal, ben natural i ben viva? No em cal recórrer al castellà.
Ha plogut molt des del llatí i dubto molt que trobis algú que sigui monolingüe llatí a Catalunya, senyal que el català ha evolucionat i molt.
I una tercera cosa, una regla d’or dels correctors és que no podem corregir un error “segons el nostre gust” o “perquè ens agrada més com queda”. Seríem correctors sense criteri i quedaríem automàticament desprestigiats.
Em sembla molt bé que t’agradi el “sí o sí” però jo no el puc acceptar, per totes les raons que explico a l’article.
Sort en tenim dels correctors amb la seva sempre pertinent impertinència permanent de corcons 😉 per recordar-nos expressions més nostrades. La veritat és que això del “sí o sí” comença a semblar una plaga bíblica. Ahir mateix a l’Ara, tant el senyor Duran i Lleida com el senyor Herrera -de pols polítics en teoria tan oposats- feien servir l’expressió “sí o sí” per reforçar els respectius posicionaments i vaig recordar el teu post. Esperem que el “sí o sí” sigui una moda passatgera i no una mena de musclo zebra lingüístic que a poc a poc vagi extingint la rica fauna lingüística autòctona.
Sí, ja ho diuen que els correctors som incorregibles. I sentir constantment que tot s’ha de fer sí o sí em treu de polleguera. Sort que de tant en tant a algú se li «escapa» algun tant sí com no.