Els correctors també protagonitzen novel·les

Avui us parlaré d’una novel·la, Jo soc aquell que va matar Franco —de l’escriptor nord-català Joan-Lluís Luís—, últim premi Sant Jordi de narrativa.

La particularitat d’aquesta obra és que està protagonitzada per un corrector, per la qual cosa em va cridar l’atenció. A més, si durant aquests dies de plena canícula estiuenca us ve de gust llegir (a casa, a la platja, a la piscina o en una terrassa prenent, per exemple, una clara de vi ben fresqueta), no dubteu a triar aquest llibre per passar una estona ben entretinguda.

Com us he dit, l’heroi de la novel·la és un corrector, l’Agustí Vilamat, fill de Solsona, que de ben petit descobreix el gust per la lectura i s’enamora de la llengua catalana gràcies a les revistes infantils que li regala un notari amic de la seva família. Aquest fet determinarà, a partir d’aleshores, la seva vocació de lector i corrector, ja que quan l’envien a Barcelona per estudiar comença a treballar per a una editorial i després per a l’aparell de propaganda de la Generalitat, poc abans que esclati la Guerra Civil.

L’Agustí té uns grans dots per a la llengua i també és un home fidel al país. Per això, a finals de desembre del 1938, quan l’exèrcit franquista ja és a les portes de Barcelona, pren la decisió de llegir de cap a cap el Diccionari general de la llengua catalana, i es passeja amb aquest diccionari sota el braç, en un clar homenatge a Pompeu Fabra i la seva ingent tasca lexicogràfica.

I fins aquí puc llegir. Ara us toca a vosaltres descobrir aquest personatge i la història que explica el llibre. Només hi afegiré una cosa: felicito l’editorial Proa perquè als crèdits hi surt el nom dels correctors: Rudolf Ortega, a la part lingüística, i Toni Vallès, a la revisió de les proves.

Això demostra que, de mica en mica, la nostra tasca es va fent visible i és reconeguda, com els traductors, per les editorials.

Que tingueu, doncs, una bona lectura d’estiu i ens retrobem el mes que ve.

Anuncis

Passejant per Bilbao seguint la Ruta Pompeu Fabra

Després de la ruta de l’exili Sant Feliu – Prada de Conflent, que us vaig explicar el 28 de febrer, el 9 de juny vaig tenir la sort de poder fer-ne una altra d’excepcional: la Ruta Pompeu Fabra a Bilbao, organitzada per la Mònica Montserrat i el David Paloma, que també porten la ruta a Barcelona.

Guiats per aquests bons amics i filòlegs, vam poder visitar els llocs més emblemàtics de la capital de Biscaia on va viure i treballar Fabra. Vam començar la ruta davant el Teatre Arriaga i vam continuar per l’antic Hotel Torróntegui, l’estació d’Abando (on Fabra agafava el tren en els seus viatges a Barcelona), el cafè Lion d’Or (desaparegut), la Part Vella i l’Eixample de Bilbao, resseguint-hi els domicilis on va viure la família Fabra (al carrer de la Perla, carrer de los Heros, carrer d’Espartero, carrer de Casilla, Alameda de San Mamés i, finalment, al carrer de Santa Clara de Begoña, que ara és un districte de Bilbao).

La Mònica i el David ens van saber explicar d’una manera molt pedagògica, entusiasta i didàctica la vida del Mestre a Bilbao i els anys que va treballar-hi com a enginyer, ciutat on va viure del 1902 al 1912. Durant la passejada ens va acompanyar Mikel Gorrotxategi, secretari d’onomàstica d’Euskaltzaindia (la Reial Acadèmia de la Llengua Basca), que ens va explicar històries i anècdotes dels edificis desapareguts de Bilbao dels quals ja us he parlat. Ell mateix va ser l’encarregat de cloure la ruta amb una conferència que va pronunciar per a nosaltres a la Biblioteca Foral.

Els deu anys que Fabra va viure a Bilbao són segurament els més importants de la vida del Mestre, ja que hi van néixer les seves tres filles (la Carola, la Teresa i la Dolors). La família va tornar a Catalunya l’estiu del 1912, quan la Diputació, gràcies a Enric Prat de la Riba, va adjudicar a Pompeu Fabra una càtedra de llengua catalana, i a partir de llavors Fabra també va dirigir les Oficines Lexicogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans.

A continuació, us mostro unes quantes fotos de la ruta per Bilbao perquè us en feu una idea:

Us espero el mes que ve amb una nova entrada. Que passeu un bon estiu!

 

Esguinç o esquinç?

Quantes vegades heu sentit a dir a algú que s’ha fet un esguinç (amb ge) al peu o al turmell? I segur que també ho heu sentit a dir als traumatòlegs o metges. Doncs bé, esguinç és un barbarisme o calc del castellà (esguince o desgarro), però està molt arrelat entre els parlants catalans, que per influència del castellà pronuncien aquesta paraula amb ge.

La forma correcta és esquinç (escrit amb cu), ja que és el substantiu del verb esquinçar, que vol dir ‘rompre, fer trossos un teixit, un paper, una pell, etc., amb una estirada’. Així doncs, esquincem —o estripem— un paper (mai *trenquem un paper), uns pantalons, uns llençols o un vestit (d’aquí vindria l’expressió esquinçar-se les vestidures, en el sentit de ‘mostrar indignació’ o ‘escandalitzar-se’; en castellà, rasgarse las vestiduras).

Un esquinç és una lesió d’una articulació causada per una torçada dels seus lligaments o de fibres musculars; és a dir, que els lligaments s’esquincen o s’esqueixen perquè estan formats per fibres. L’esquinç més freqüent és el de turmell, del qual precisament m’estic recuperant fruit d’una torçada que em vaig fer ara fa un mes posant el peu en un escocell (que casualment és el terme d’aquesta setmana del blog del Termcat).

D’un esquinç també en diem una esquinçada, torçada, torcedura, regirada o revinclada (amb les variants reblincada i rebrincada, tal com recull el DCVB). Mirem-ne uns quants exemples:

S’ha fet un esguinç i li han signat la baixa.

M’he fet una esquinçada muscular a la cama i vaig haver de passar a casa tot el dia d’ahir.

Si ens torcem un peu, i per evitar una torçada, hem d’utilitzar una turmellera.

En aquest terra és molt fàcil fer-se una revinclada i torçar-se el turmell.

Finalment, com a sinònim d’esquinçar tenim el verb esqueixar. Es pot esqueixar una branca, un paper, un vestit, una tela o la roba, però també un aliment fibrós, com el bacallà. Heu tastat mai la deliciosa esqueixada o el bacallà esqueixat? Doncs precisament es diu així perquè aquest peix té una carn fibrosa i per preparar-la en trenquem les fibres esqueixant-les amb els dits.

És una amanida fresca ben típica de la cuina catalana, que us recomano de totes totes ara que ja comença a fer calor. És refrescant, fàcil de fer i serveix tant per dinar com per sopar. És una menja ideal per a aquesta estació!

Bon profit i fins al mes que ve.

Manada o bandada?

Avui parlarem d’un parell de mots (o doblet lèxic) que si no s’usen correctament poden confondre els parlants.

Segons el portal ésAdir, manada és una paraula d’ús general, que defineix com a ‘grup d’animals, especialment salvatges, que viuen o es desplacen junts’. I en posa com a exemple aquesta frase: Una manada de gossos salvatges mata 200 bens en una granja de Seròs.

Per tant, segons el portal de TV3 i Catalunya Ràdio, és correcte parlar d’una manada d’elefants, de llops, de búfals o de senglars, perquè són bèsties salvatges.

El Diccionari català-valencià-balear també recull aquest ús: Manada. ‘Ramat d’ovelles, de cabres o d’altres bèsties’ (or., occ., val., bal.); cast. manada. Un dia, es dematí, passà una manada de bous.

Els diccionaris normatius, però, no l’admeten. Tal com indica Josep Ruaix al Nou diccionari auxiliar (Editorial Claret), «és un castellanisme l’ús d’aquest mot (cast. manada), referint-se a un ramat d’animals salvatges, en lloc de bandada (p. e., una bandada d’elefants)». Així doncs, si no volem cometre un barbarisme, parlarem de bandades d’ocells, de cabres, de llops, etc.

Recordeu que d’una bandada d’ocells també en diem un estol, un esbart o una colla; que tenim bandades o ramats de cabres, bens o ovelles; i que una bandada de llops és una llopada, i una de gossos, una gossada o canilla.

 

Deu consells per a una bona ortografia i per a escriure bé

  1. Una de les grans epidèmies del segle XXI és la mala ortografia. Els correctors ho veiem cada dia.
  2. Un error ortogràfic, encara que sembli insignificant, fa que un text i la persona que l’ha escrit perdin interès i credibilitat.
  3. Les faltes d’ortografia són una manca de respecte a qui llegeix. El respecte als lectors comença per escriure bé.
  4. Per la manera com escriguis, t’acceptaran o et rebutjaran.
  5. S’ha de llegir molt per a poder escriure correctament.
  6. Els telèfons seran intel·ligents el dia que et diguin: «Jo, de tu, no enviaria aquest missatge amb errors ortogràfics
  7. Quan escriguis un correu electrònic, no ho facis tal com parles.
  8. La bona ortografia també és necessària a les xarxes socials.
  9. Les xarxes socials són magnífiques per a la comunicació, però cal escriure correctament.
  10. Tots ens equivoquem. El més important és aprendre i no cometre dues vegades el mateix error. El teu millor mestre és el teu últim error.

Extret i traduït del compte de Facebook @0RT0GRAFIA