Com es diu ‘tinto de verano’ en català?

Aquest mes, en plena canícula estiuenca i per fer-me passar la calor, vaig anar a banyar-me a la piscina de Breda (Girona). Em vaig quedar a dinar al bar i a l’hora de demanar la beguda, a part de cerveses i altres refrescs, em van dir que tenien tinto de verano, una beguda típica de l’estiu, molt popular i semblant a la sangria.

Però com es diu en català tinto de verano? Us ho heu preguntat mai? Segons el Cercaterm, que és l’únic lloc on ho he trobat, en català n’hem de dir còctel negre d’estiu (‘còctel elaborat amb vi negre, gasosa, vermut negre, llimona i gel’). El nom és força encertat, ja que no és fàcil trobar-ne un bon equivalent en català, però a la definició em sorprèn el qualificatiu de còctel, perquè el tinto de verano l’associo amb una beguda refrescant (tots els còctels són begudes, encara que no totes les begudes són còctels).

Però la qüestió és que si algú entra en un bar i demana un còctel negre d’estiu, el cambrer se’l mirarà estranyat i no sabrà què vol prendre. Tant de bo tots els bars i restaurants sabessin que és un còctel negre d’estiu, però el nom que s’ha popularitzat és tinto de verano i és així com el tenen a escrit a la pissarra o a la carta de begudes, de manera que la gent el segueix demanant amb aquest nom.

Per elaborar aquesta beguda, els ingredients bàsics són el vi negre i la gasosa. Per tant, el tinto de verano és el vi amb gasosa de tota la vida, barrejat amb llimonada i gel perquè ens el puguem prendre ben fresquet per fer passar la set.

I com és s’ha fet tan popular aquest nom? Doncs gràcies a la publicitat, especialment de dues grans marques de begudes refrescants —una de gasoses (La Casera) i l’altra de sangries (Don Simón)— i perquè, cal reconèixer-ho, el nom en castellà està molt ben trobat, el coneix tothom i, a més, entra pels sentits: per la vista (tinto s’associa amb el vermell; per tant, té una gran força visual) i pel gust (de verano perquè és una beguda que es pren en aquesta estació).

Però per què no demanem directament vi amb gasosa (o vi amb graciosa, deformació ben viva i popular), com sempre se n’hi ha dit? Doncs perquè és un nom massa comú i poc comercial, per més popular que sigui aquesta barreja alcohòlica. Per tant, o en popularitzem un altre nom o, resignats, n’hi haurem de seguir dient tinto de verano.

Així doncs, proposo —per ser creatius, originals i genuïns— que aprofitem la popularitat de la clara i el xampú (tal com es coneix al Camp de Tarragona i Ponent), unes begudes amb llimonada i gasosa com el tinto de verano, i que n’hi diguem clara de vi o xampú de vi (no cal afegir-hi d’estiu perquè només es consumeixen quan fa calor). I que als que us agradi aquest nom el difongueu pels bars i restaurants catalans.

Aneu-hi pensant. Si la clara de vi o el xampú de vi es posen de moda, el nom es transmetrà de boca en boca entre els parlants, en demanaran i de mica en mica anirem arraconant el tinto de verano.

Què us sembla? Comencem a demanar clares i xampús de vi als bars i restaurants aquest estiu?

Penques

Als diccionaris normatius hi ha un bon grapat d’entrades de substantius masculins o femenins amb la terminació –es. La gran majoria són paraules compostes, com ara adobacadires, afaitapobres, cagadubtes, esgarriacries, escurabutxaques, guardaespatlles, pelacanyes, portalliteres o somiatruites.

Però també n’hi ha amb aquesta mateixa terminació que no són paraules compostes (àries, alferes, caguetes, manetes, mecenes, mestretites o penques). Per tant, per exemple, una persona nascuda en el signe zodiacal d’Àries —com és el meu cas— és un àries o una àries i una persona que té molta traça és un manetes o una manetes.

Però em vull referir especialment a la paraula penques, que és la que dóna títol a l’entrada d’avui. Penques és una paraula genuïnament catalana i molt popular. En castellà rep del nom de caradura, sinvergüenza o jeta.

Un penques o una penques és una persona desvergonyida o que té molta barra, o també un galtes o una galtes. Vegem-ne uns quants exemples dels diccionaris:

  • El penques del teu marit sempre fa tard.
  • El seu germà sempre ha estat un penques: has vist mai que treballés?
  • Quina penques, aquella, ja m’ha tornat a estafar!
  • No siguis penques i acaba la feina.

D’expressions amb penques en tenim unes quantes: ésser un penques (No el contractis per a la feina, és un penques); tenir unes penques o tenir moltes penques (En Joan té moltes penques, diu que vindrà puntual i sempre arriba tard), o quines penques! (Quines penques que té!)

I una persona que té penques és un pencut o una pencuda. De la mateixa manera, qui és un galtes és un galtut o galtuda (accepció que, curiosament, només recullen el diccionari de l’Enciclopèdia i el Gran diccionari 62). I d’aquí, l’expressió tan popular i col·loquial tenir galtes (‘tenir barra’: Tens unes galtes!, arribes tard i ni t’excuses!).

Per tant, seríeu uns penques si no feu un comentari a aquest article (ep, de bon rotllo!).

Fins al mes que ve!

‘Joder’

Com a preludi de l’entrada de demà, avui no em podia estar de fer referència a aquest vulgarisme castellà que ja ha fet forat en català i que crec jo que, malauradament, els parlants catalans ja han incorporat al seu repertori de renecs.

Joder és una expressió castellana que s’usa per indicar estranyesa, sorpresa, admiració o disgust.

Podem veure-ho ben clar, per exemple, en els següents diàlegs, extrets del llibre Cites (Rosa dels Vents), basat en la sèrie d’èxit de TV3:

—Què estic fent, joder?

—No, joder, no estic bé!

—Jo no sóc així, ja no, joder, ja no…

Joder… Quina merda. La cagaré segur.

Joder, tens servei? Ets rica o què?

Etcètera.

Pot ser que els guionistes hagin volgut donar versemblança als diàlegs i als personatges de la sèrie, però tants joders se’ls haurien pogut ben estalviar.

Què podem fer per eliminar aquest castellanisme flagrant i infecte? Doncs tal com indica la pàgina www.elxitxarelo.cat, en català tenim, com a mínim, 50 maneres diferents d’expressar aquest renec, amb paraules igual de vulgars com hòstia, colló (no pas culló), recony, manoi o recoi (no pas mecachis), que són ben genuïnes i populars en català i que estem perdent dia rere dia. Ho trobareu en aquest enllaç.

Potser que algú hi posi remei, oi? Començant pels responsables lingüístics de la nostra televisió, que hauria de ser la primera a donar exemple, perquè TV3 és el principal mitjà de comunicació en català i hauria de cuidar molt més el model de llengua que defensa.

Més col·loquialismes

Continuant amb el tema dels col·loquialismes i l’ús de paraules o expressions de caràcter familiar o popular, avui us porto un parell de blogs molt interessants i un article de premsa.

El primer blog és Silencis del DIEC, de Jaume Salvanyà, que fa un recull d’allò més exhaustiu de paraules i expressions majoritàriament d’ús habitual però que no apareixen al Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC2) en la versió en línia. Consulteu-lo, val molt la pena.

A la pàgina d’inici, és molt significatiu el que ens diu l’autor sobre la llengua col·loquial: «[…] la tria del diccionari acadèmic és massa restrictiva i deixa al marge moltes realitats i maneres d’expressar-se dels nostres dies, especialment (però no únicament) en el terreny de la llengua col·loquial, que els últims anys ha eixamplat molt el seu camp d’actuació en mitjans de comunicació i literatura.»

En un article publicat a la revista digital Núvol sobre el seu blog (també titulat «Silencis del DIEC»), Salvanyà destaca la presència necessària dels col·loquialismes i vulgarismes als diccionaris normatius: «Pel que fa als col·loquialismes i a les expressions malsonants, hi ha qui considera que no haurien de figurar en un diccionari de la llengua estàndard, perquè no formen part de la llengua formal, però en canvi, bé n’hi trobem d’altres com goril·la (‘guardaespatlles’), rampinyar, no mamar-se el dit, posar algú a parir o mala hòstia. En les últimes dècades la informalitat en la comunicació ha anat guanyant terreny, i la llengua col·loquial ha ampliat els seus àmbits d’actuació més enllà de les relacions personals. Per això és necessari prestar-li més atenció.»

Busqueu-hi, per exemple, porno, retro, xiringuito (que al GD62 porten la marca fam) o l’expressió vendre la moto (a l’entrada moto; és a dir, ‘enganyar, ensarronar, engalipar’), encara no admesos però amb un ús plenament acceptat per altres diccionaris no normatius o pel portal ésAdir.

L’altre blog és la Neolosfera, de la Universitat Pompeu Fabra, que conté un arxiu molt important de neologismes, extrets de la base de dades de neologismes de l’Observatori de Neologia (Obneo). Cada entrada inclou una descripció molt acurada de cada neologisme, amb informació gramatical bàsica, un parell de contextos en què s’ha trobat la paraula i una observació o curiositat relacionada amb el neologisme presentat, molts dels quals provenen de llenguatge col·loquial o són manlleus d’altres llengües. Mireu, per exemple, el que diu de paraules com guai, guiri, molar o xungo; us deixaran ben parats.

I en tercer lloc, buscant informació sobre la paraula ensaladilla –una paraula ben popular entre la majoria de parlants i que s’ha imposat sobre la normativa ensalada russa— he trobat aquest article de Magí Camps a La Vanguardia, titulat «Una d’ensaladilla», en què l’autor advoca per la seva admissió als diccionaris: «Si d’una forca tenim forquilla, si d’una sabata tenim sabatilla i d’una falda tenim faldilla —que són paraules emparentades amb el mot de què deriven, però amb un significat específic nou—, penso que de l’ensalada s’ha de poder derivar l’ensaladilla amb el sentit que tots tenim al cap.»

Bon profit i fins al mes que ve.

Nàpia

Popularment, d’un nas gros en diem una nàpia. Per tant, avui la cosa va de nassos. Vegem-ne un parell d’exemples:

  • Com vol que no se’l miri tothom, amb aquella nàpia que té!
  • Les nàpies gegants sempre ens fan riure.

Un sinònim col·loquial de nàpia és tarota, que no sé si coneixíeu. Segons el diccionari Alcover-Moll és una paraula que només es diu a l’Empordà, cosa que Joan Coromines desmenteix al DECat, a l’entrada tarot: «Familiarment es diu “un nas com una tarota” per un nas molt gros (no Emp., AlcM, sinó de tot el cat. central), que es podria mirar com a continuació directa de tarot (fr.), com a ‘carta més grossa que les altres’, accs. de tarot i tarota» (vol. VIII, p. 317b). És a dir, que la paraula tarota es coneix a una gran part del domini lingüístic.

L’Alcover-Moll no deixarà mai de sorprendre’m. Només cal consultar l’entrada nas, i ja a la primera accepció hi trobem una gran varietat d’expressions sinònimes de nàpia o d’un nas molt gros (nas de patata, nas de pebrot, nas de pirrossa, nas de catxiporra, nas de trompa, nas de tenora, nas de carxofa, nas d’albergínia, nas d’apagallums, nas de verro), que qualifica de «noms satírics».

Nàpia també pot tenir una connotació grollera o despectiva, com en aquest fragment de la novel·la Camí de sirga, de Jesús Moncada: «[…] havien perpetrat una estossinada a fons i en nom de Déu de republicans, rojos, maçons i separatistes —afirmava evangèlicament l’eclesiàstic, reforçant la frase amb moviments vigorosos de la nàpia autoritària, bulb granellut i sanguini […]».

En aquest mateix sentit, tenim el terme pejoratiu nassot i en un grau diferent d’intensitat els augmentatius nassàs, nassarro, nassot, nassarràs, nassarrot, nassatxo o nassotarro, que també trobem a l’Alcover-Moll. Un repertori impressionant de nassos recollit arreu del nostre domini lingüístic.

Per acabar, també podem intensificar el significat de nàpia si va precedit d’un adjectiu. Vegeu-ne aquests exemples extrets de novel·les:

  • Tenia els cabells blancs i escabellats i lluïa una bona nàpia (Francesc Ribera «Titot», L’assassinat de Guillem de Berguedà. Ara Llibres)
  • Va intervenir un calb amb una gran nàpia, a qui deien George el Maco (Ken Follet, L’hivern del món. Rosa dels Vents)

Aquesta és la meva aportació d’avui a l’«apassionant» món dels nassos.

Us espero el mes que ve amb un altre mot o una altra expressió col·loquial, popular o familiar.