Demanar cita prèvia o demanar hora?

Avui us recomano un article molt interessant del corrector i lingüista Jordi Badia titulat «El llenguatge: una eina de control durant la pandèmia?», en què parla de la cita prèvia, expressió que arran de la terrible crisi sanitària s’ha posat «de moda» —per contaminació del castellà— i ha arraconat en la llengua oral i escrita la tan genuïna i natural en català demanar hora.

Jordi Badia s’expressa amb aquestes paraules tan encertades:

«I, parlant de ‘previ’, mereix un comentari a part la cita prèvia. L’escriptora Marta Rojals deia en un piulet irònic: ‘La “cita prèvia” ha escombrat definitivament el demanar hora. Va ser bonic mentre va durar.’ Doncs té raó: demanar hora era la manera habitual de dir-ho. Avui ensopeguem ara i adés amb frases com ‘sol·liciti cita prèvia telemàticament’ en lloc de ‘demaneu hora telemàticament’. I en comptes de dir ‘Tinc cita prèvia’, què podem dir? Doncs ‘Tinc hora demanada‘, és clar. De passada, diguem que quan es demana una cita sempre es fa prèviament a la cita (és impossible de fer-ho de cap més manera); per tant ‘sol·licitar cita prèvia’ és, a més de català de plàstic, redundant.»

En castellà, també en parla la correctora Isabel Rodríguez al seu blog Rigor textual.

I perquè no oblidem el demanar hora, i el fem servir amb tota naturalitat a l’hora de parlar i escriure, us copio aquestes frases extretes d’obres literàries:

A aquestes hores del matí no estic per a consells. Toqueu el dos, demaneu hora a la secretària i d’aquí un parell de mesos en parlarem. (Anna i el detectiu, de Jaume Fuster)

Em demana hora i n’hi dono més d’una vegada, però no ve mai. Quan li explico que no li puc donar més hores, ja que només de manera excepcional tolero els canvis a l’últim moment i ella m’ha demanat hora vuit vegades sense venir... es queda parada. (La maternitat i l’encontre amb l’ombra pròpia, de Laura Gutman)

Noi, jo no veig res anormal. Hauríem de fer-te fer un electrocardiograma i una ecografia per sortir de dubtes i per quedar-nos més tranquils. Si et sembla, demana hora a la senyora de recepció. (La Germandat de la Muntanya, de Jordi Cortés)

 

Lliure accés al ‘Diccionari de sinònims de frases fetes’

Els diccionaris són una eina imprescindible en la tasca diària dels assessors lingüístics, correctors, traductors, docents, escriptors i altres professionals de la llengua. I com ja us apuntava al final del meu article del mes passat, tenim a l’abast un altre diccionari en línia: el Diccionari de sinònims de frases fetes, la magna obra de Maria Teresa Espinal. La versió en línia incorpora algunes revisions i modificacions de la segona edició de l’obra impresa, editada el 2006, que podeu consultar en format PDF.

El Diccionari de sinònims de frases fetes s’afegeix, així, al gran repertori de diccionaris en línia en català de lliure accés, que podeu consultar al meu blog (aneu a l’apartat RecurSOS > Diccionaris en línia).

L’Espinal és un dels meus diccionaris de capçalera. M’acompanya sempre en la correcció de textos literaris i col·loquials (com a corrector literari em podeu trobar a la base de dades de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana), ja que és el diccionari més complet de frases fetes i d’expressions lexicalitzades que hi ha actualment en català.

Les frases fetes formen part de la nostra riquesa lèxica i cultural. Són les expressions més genuïnes del nostre idioma. Si les coneixem a fons, demostrarem un bon coneixement de la llengua i una bona competència lingüística i les farem servir bé (tant en la llengua oral com en l’escrita), tal com assenyalo al meu article titulat «La saviesa popular: frases fetes, dites i refranys».

Expressions populars amb ‘cal’, ‘ca la’ i ‘can’

Després de tot aquest temps en què hem estat confinats a casa, he pensat que seria una bona idea dedicar l’article d’avui a la paraula casa, i concretament a la seva contracció: ca. Per tant, avui us parlaré d’aquesta variant de casa.

A Mallorca, les expressions ca meva, ca teva, ca seva… són molt populars. I els francesos per dir «casa» fan servir la preposició chez (chez moi, chez soi, chez lui, chez elle…). Com podeu veure, ca i chez són molt semblants.

En català, la unió de ca més els articles en i el forma les contraccions can (ca + en) i cal (ca + el), de la mateixa manera que al, del i pel. Així, tenim frases com: El seu avi va néixer a Can Bori, La masia de Can Carner ara és un restaurant o A cal fuster hi ha novetat (vers del poema de J. V. Foix «Ho sap tothom, i és profecia»).

Però si volteu per les Illes, veureu que els noms de molts restaurants, bars i cafeteries estan escrits amb una greu falta d’ortografia: Ca’n (amb l’apòstrof al mig). N’hi ha per triar i remenar: Ca’n Tomeu (Bunyola), Ca’n Alfredo (Eivissa), Ca’n Blau (Palma), Ca’n Ribes (Sóller), Ca’n Panxo o Ca’n Pescador (Pollença). Tal com diu Gabriel Bibiloni, «s’han de considerar incorrectes i superades grafies com ca’n Joan o Ca’n Picafort, molt rutinàries a Mallorca» (vegeu el que diu de la contracció can).

I tornant a les contraccions, fem servir ca més l’article masculí o femení per parlar d’oficis o professions populars: cal barber, cal dentista, cal metge, cal notari, ca l’adroguer, ca l’herbolari; ca la carnissera, ca la cosidora, ca la modista, ca la madrona, ca la cotillaire, ca la pastora… Fruit d’això, encara hi ha gent que diu que va a cal metge, a cal dentista o a ca la cosidora, però aquesta expressió es va perdent en benefici d’anar al metge, al dentista o a la cosidora, al mateix ritme que s’han perdut molts d’aquests oficis.

A més a més, hi ha un bon grapat d’expressions populars encapçalades per aquestes contraccions (cal, ca la i can):

Tenir les orelles a cal ferrer (‘fer el sord o el desentès’): T’ha sentit, el que passa és que té les orelles a cal ferrer (Diccionari de sinònims de frases fetes, de M. Teresa Espinal)

Estar com a cal sogre (‘amb tota confiança i comoditat’): El vaig trobar repapat com a cal sogre, a la sala d’espera del dentista (Espinal)

Ser ca la Quica (‘lloc on hi ha desordre, on la gent no s’entén’): Això és ca la Quica; es nota que els pares són de vacances (Espinal)

Anar a can Felip, Anar a can Roca o Anar a cal senyor Roca (eufemisme per ‘anar de ventre’ o sinònim de lavabo)

A veure si endreces l’habitació, que això sembla can penja-i-despenja (Rodamots)

Quan el mestre marxava, la classe esdevenia can seixanta (Rodamots)

I per acabar, un apunt lingüístic: si voleu fer cerques al Diccionari de sinònims de frases fetes aneu a aquest enllaç. És el diccionari de frases fetes més complet en llengua catalana. Segur que us farà molt servei.

Quina diferència hi ha entre una endèmia, una epidèmia i una pandèmia?

Reprenent l’article del mes passat sobre la malaltia del coronavirus o Covid-19, avui explicarem el significat de tres paraules que s’assemblen molt: endèmia, epidèmia i pandèmia. En parlen a totes hores els mitjans de comunicació i és motiu de conversa entre nosaltres (sobretot d’epidèmies i pandèmies), però sabeu què volen dir?

Com podeu veure, són paraules que comparteixen la mateixa arrel (dèmia, que prové del grec demos, ‘poble’) i en funció del prefix que porten (en–, epi– o pan–) tenen significats diferents. Anem a pams.

Una endèmia (el prefix grec en– vol dir ‘dintre’ o ‘reiteració intensa’) és la presència habitual d’una malaltia o agent infecciós en una determinada zona geogràfica o grup de població. Quan una malaltia es produeix d’una manera regular, es diu que aquesta malaltia existeix amb caràcter endèmic. L’adjectiu endèmic o endèmica deriva d’endèmia, i així tenim malalties endèmiques (per exemple, la malària a l’Àfrica subsahariana) o espècies endèmiques, com el ferreret a Mallorca.

Una epidèmia (del grec epi–, ‘per sobre’) és l’aparició en una regió definida de casos d’una malaltia durant un temps determinat i amb una freqüència més elevada del que és normal. Normalment les epidèmies són cícliques. La grip n’és un exemple, i presenta un cicle anual o estacional. Les epidèmies també poden afectar els animals, com la grip aviària o l’anomenada malaltia de les vaques boges.

I parlem d’una pandèmia (el prefix pan– significa ‘tot’ o ‘totalitat’) quan una epidèmia s’estén per diverses regions geogràfiques de més d’un continent. Perquè una malaltia adopti la denominació de pandèmia ha de tenir un alt grau d’infectabilitat i una fàcil transmissió d’un lloc geogràfic a un altre. Aleshores, la pandèmia esdevé generalitzada, com és el cas de l’actual coronavirus.

Com a curiositat, trobem el prefix pan– en moltes paraules en català: panacea (‘que cura tots els mals’ o ‘remei universal’), pànic (‘gran terror’), pàncrees (‘tot carn’), panorama (‘tota la vista’) o panteó (‘temple de tots els déus’).

Per acabar aquestes línies, desitjo tota la salut del món als que em llegiu i a les vostres famílies i espero que ben aviat tots puguem tornar a fer vida normal. Molts ànims, feu el cor fort i cuideu-vos molt!

Malaltia o ‘enfermetat’?

Avui arribo als 100 articles al meu blog, però malauradament no és el millor dia per celebrar-ho. El coronavirus està fent estralls arreu del món i, a desgrat nostre, això ens obliga a estar-nos a casa, on almenys —i parlo en primera persona— puc treballar en la meva feina de corrector i gaudir de bones estones de música i lectura, que m’ajuden a evadir-me i pensar en altres coses.

Malgrat tot, espero que estigueu bé i que la salut (mental i física) us acompanyi. Des d’aquest modest blog i reclòs a casa, desitjo que els articles que escric us ajudin a passar millor el vostre obligat confinament a causa del coronavirus. Com aquest que avui dedico a la paraula malaltia, arran de la situació que estem patint. Permeteu-me la llicència i que hi dediqui quatre ratlles alliçonadores.

Recordeu que en català hem de dir i escriure malaltia (ve de malalt), i no pas *enfermetat, que és un castellanisme. Una de les malalties més conegudes és la de la grip, però també hi ha malalties desconegudes, malalties benignes, malalties contagioses o malalties greus.

Malaltia és una paraula femenina (la malaltia), com síndrome (la síndrome). Coneixem la síndrome de Down o la síndrome d’abstinència, però també hi ha síndromes atípiques, com les malalties rares.

El derivat verbal de malaltia és emmalaltir —escrit amb dues emes (mm)—, perquè és el fet de posar-se malalt, fer posar malalt o agafar una malaltia. Així, tenim frases com L’Artur ha emmalaltit i els metges no saben què té o Aquest ritme emmalalteix fins i tot els més forts (extretes de l’utilíssim Diccionari d’ús dels verbs catalans, de Jordi Ginebra i Anna Montserrat).

I a tall de resum, us copio la imatge que va publicar a Twitter El Tempir d’Elx (@ElTempirdElx), entitat per a la defensa i la promoció de l’ús social del valencià i de la cultura valenciana al País Valencià.