Postgrau de correcció i assessorament lingüístic en castellà

La Universitat Rovira i Vigili (URV) de Tarragona ofereix de cara al curs acadèmic 2016-2017 el Diploma de Posgrado en Corrección y Asesoramiento Lingüístico en Español.

Aquest postgrau està adreçat a titulats de grau o equivalent en filologia, traducció, comunicació i periodisme; persones interessades en la correcció i l’assessorament lingüístic en castellà, i traductors, periodistes i professionals de l’àmbit de la comunicació que vulguin actualitzar o aprofundir els seus coneixements d’espanyol.

Fins ara, en castellà no hi havia una titulació universitària que preparés específicament per a l’exercici professional de la correcció i l’assessorament lingüístic i, d’altra banda, els nous formats i canals de comunicació que ofereix l’entorn digital obren noves oportunitats professionals, cosa que exigeix conèixer i dominar aquests mitjans i també les eines i recursos tecnològics que hi estan relacionats.

El postgrau de la URV és semipresencial (sessions presencials i virtuals) i es desenvoluparà del 17 d’octubre de 2016 al 30 de setembre de 2017. Ja està obert el període d’inscripció.

També trobareu l’enllaç del postgrau al meu article «Com puc trobar feina com a corrector?». Us convido a llegir-lo.

Anuncis

Els errors de tecleig o de picatge

Una de les errades més habituals amb què em trobo a l’hora de corregir textos escrits són els errors de tecleig o picatge, que són deguts al fet d’escriure de pressa o per una distracció en teclejar amb l’ordinador.

Tecleig o picatgeDe l’acció de prémer les tecles d’un ordinador se’n diu tecleig, nom derivat del verb teclejar (‘accionar les tecles d’un instrument musical, d’una màquina d’escriure, d’un ordinador, etc., prement-les amb els dits’). Per tant, quan ens equivoquem en teclejar amb l’ordinador cometem un error de tecleig. El verb teclejar és intransitiu, tot i que el DUVC en recull l’ús transitiu: tecleja l’ordinador com si toqués el piano; el secretari dels jutjats teclejava la vella màquina d’escriure durant hores i amb el rostre impertèrrit.

Segons els diccionaris normatius, picar és ‘compondre un text mecànicament mitjançant un teclat’, de manera que podem picar un text amb ordinador. Encara que la paraula picatge no està documentada a cap diccionari, és un nom ben format a partir del verb picar (‘donar cops a alguna cosa’) i es refereix a aquesta acció, de la mateixa manera que timbratge és l’acció de timbrar o comptatge és l’acció de comptar. El verb picar és transitiu: podem picar un article, un informe, el menú d’un restaurant, una carta o fins i tot una novel·la.

Per tant, les paraules que designen l’acció de prémer les tecles d’un ordinador són tecleig i picatge, que són sinònimes.

Gràcies a una consulta terminològica adreçada al servei d’atenció personalitzada del Termcat he pogut resoldre l’equivalència d’error de tecleig o de picatge —tant si es fan amb una màquina d’escriure com amb qualsevol altre teclat— en altres llengües, ja que no estan recollits al Cercaterm ni a la Neoloteca. Aquesta n’és la fitxa:

espanyol: error de tecleo, error mecanográfico, error de mecanografía

francès: faute de frappe, erreur de frappe, erreur de saisie

anglès: typing error, typing mistake, keying error

En espanyol també està documentada una forma col·loquial per denominar aquesta errada: error de dedo, que és molt descriptiu, planer i té la seva gràcia.

Tant si editem com si corregim un text, per rectificar els errors de picatge d’un text cal activar sempre el verificador ortogràfic i gramatical del programa d’edició de textos (pitgeu la tecla F7), però, compte!: el verificador ortogràfic no és infal·lible i no els detecta tots (és a dir, no els marca o subratlla amb una línia vermella ondulada). Per això, l’ull infal·lible i la intervenció dels correctors són del tot necessaris i imprescindibles en la revisió de textos escrits.

Tipologia d’errors

Neus Nogué, al seu magnífic article «Avantatges i limitacions dels verificadors ortogràfics», fa un recull molt exhaustiu dels errors de picatge relacionats amb l’ortografia i la gramàtica, que m’agradaria ampliar amb un altre petit recull d’errors de tecleig fruit d’errades tipogràfiques. Són aquests:

Espero que aquests apunts us siguin molt útils per detectar errors de picatge que fins ara us passaven per alt o no us havíeu adonat que fèieu teclejant amb l’ordinador.

Us espero el mes que ve amb una nova entrada.

Què és l’assessorament lingüístic?

La definició més encertada d’assessorament lingüístic l’he trobada a Argumenta, un recurs multimèdia del Servei de Llengües de la UAB i el Servei de Llengües i Terminologia de la UPC per a la millora de la competència lingüística i comunicativa dels estudiants universitaris a través de l’aprenentatge autònom.

CONSELLSSegons l’Argumenta, l’assessorament lingüístic és «el conjunt d’actuacions que tenen com a objectiu resoldre els dubtes i mancances lingüístics dels usuaris d’una llengua i millorar la qualitat lingüística de les comunicacions. Aquest assessorament es pot dur a terme per via administrativa (serveis d’assessorament dependents de l’Administració) o per iniciativa privada d’empreses i organismes que es dediquen a produir textos orals i escrits (editorials, mitjans de comunicació, gabinets de comunicació, etc.). Al capdavant d’aquestes tasques hi ha tot un conjunt de professionals amb coneixements aprofundits de llengua [és a dir, els assessors lingüístics].»

A part de la via administrativa i la iniciativa privada, els assessors lingüístics de la xarxa de centres de normalització lingüística, dels serveis comarcals de català i de les oficines de català —que depenen del Consorci per a la Normalització Lingüística— també ofereixen servei d’assessorament lingüístic.

Els assessors lingüístics del Consorci ajuden els usuaris d’aquest servei (particulars, empreses o organismes), proposen solucions als seus dubtes, els orienten sobre els aspectes que cal millorar i també els informen sobre recursos lingüístics, sessions formatives i cursos específics. L’objectiu final és aconseguir que els usuaris puguin ser més competents en matèria de llengua i puguin resoldre per ells mateixos les seves mancances lingüístiques.

En aquest sentit, els serveis d’assessorament lingüístic del Consorci també ofereixen: informació sobre recursos lingüístics (diccionaris, vocabularis específics, manuals, etc.), informació sobre traducció automàtica i altres eines lingüístiques informàtiques, informació i assessorament en matèria de drets lingüístics, servei de correcció de textos breus, elaboració i difusió de materials d’interès lingüístic i informació sobre professionals i serveis lingüístics del sector privat.

I per a qüestions de llengua més específiques, també podeu llegir els blogs dedicats a l’assessorament lingüístic dels centres de normalització lingüística. Són aquests, amb uns noms molt ben trobats:

I per la meva part, com a professional de la llengua, també us ofereixo a la pestanya «RecurSOS» tot un seguit d’enllaços que he classificat en:

  • assessors público-privats
  • acadèmies de la llengua
  • universitats
  • diccionaris en línia
  • gramàtiques
  • recursos tipogràfics
  • criteris i convencions lingüístiques
  • altres eines i recursos

Desitjo que aquests recursos i materials lingüístics us facin molt servei com a usuaris de la llengua.

I us espero el mes que ve, abans de Nadal, amb una nova entrada.

La relació entre l’editor, el traductor i el corrector

El 30 de setembre, tot just fa un mes, es va celebrar a l’Institut d’Estudis Catalans el Dia Internacional de la Traducció, organitzat conjuntament amb l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC).

Dia Internacional de la Traducció

Després de la lectura dels diversos fragments per part del traductors, en què cadascú va explicar els motius que l’havien dut a escollir aquell text —ja fos seu o d’un altre traductor— i quina significació tenia per a ells, uns quants traductors van participar en una «teràpia de grup» en forma de taula rodona, que consistia a comentar alguna anècdota que haguessin viscut al llarg de la seva trajectòria professional. I una d’aquestes va ser la que ens va explicar Bel Olid, presidenta de l’AELC, relacionada amb la feina dels correctors.

Resulta que una vegada —en els seus inicis com a traductora—, quan li van enviar a casa un dels llibres que havia traduït, va veure sorprenentment que la traducció no s’assemblava gens a la que havia fet ella. És a dir, la traductora no reconeixia la seva pròpia traducció. Què havia passat? Doncs que les correccions havien canviat de dalt a baix la traducció i l’editor no n’hi havia dit res.

No sé si a algú de vosaltres li ha passat mai el mateix que a la Bel, però per la meva experiència com a traductor i corrector he de dir que els editors sempre han respectat els meus treballs i m’ha comentat qualsevol esmena que hi han fet, justificant-les en tot moment, molt ben raonades i explicades.

Crec que el que li va passar a la nostra traductora és molt propi de les editorials amb un gran volum de producció, en què l’editor té el temps just per editar els llibres perquè el procés d’edició de cada obra és molt curt, i això fa que amb prou feines tingui temps de parlar amb el traductor i el corrector ni dedicar-los el temps que caldria. En canvi, les editorials petites o més modestes poden dedicar molt més temps al procés d’edició, hi ha un diàleg molt més directe amb els traductors i els correctors i l’editor té més temps per comentar amb ells qualsevol rectificació que vulgui fer al text.

La traducció és un text d’autor, que s’ha de respectar escrupolosament. Qualsevol correcció que s’hi faci s’ha de comunicar al traductor, cosa que no va fer l’editor de la Bel Olid, que té tota la raó de queixar-se. Per això, considero que és molt important que l’editor torni el text corregit al traductor perquè se’l pugui tornar a llegir, vegi les correccions que s’hi han fet i hi pugui fer les esmenes que consideri necessàries. D’aquesta manera, la comunicació entre l’editor, el traductor i el corrector serà més fluida, els traductors veuran millorada la seva traducció i això contribuirà a enriquir-la.

Corregir en aranès

Normes ortogràfiquesFent una mica d’història de la normalització lingüística de l’aranès, l’any 1983 es van publicar les Normes ortogràfiques. Un cop editades, va començar un procés per fer aprendre als aranesos (adults i mainada) aquesta ortografia. Pel que fa als adults, el 1986 es va crear el Centre de Normalització Lingüística, on es va posar en marxa la normalització de la llengua amb l’organització de cursos per a adults, la traducció de textos a l’aranès —més endavant ja amb la correcció de textos— i les campanyes de sensibilització envers la llengua.

Primer calia començar per ensenyar la nova ortografia. És per això que el que més feien els tècnics del Centre de Normalització Lingüística era traduir textos a l’aranès tant de les empreses privades, sobretot turístiques (hotels, restaurants, etc.), com de l’Administració (ajuntaments, departaments de la Generalitat, del Conselh Comarcal de Muntanya de l’Aran i més tard del Conselh Generau d’Aran). A mesura que la normalització s’anava consolidant, la traducció de textos es va convertir en correcció.

Després de més de 30 anys de treballar per la normalització lingüística de l’aranès, no es pot dir que el procés hagi acabat ja que sovint encara s’han de fer traduccions de textos i no tan sols correccions. I també molt sovint s’han de corregir textos fets amb traductors automàtics que són molt poc comprensibles. El traductor que més utilitzen els usuaris és el traductor automàtic de l’occità de la Generalitat. Actualment, gairebé el 40% de les sol·licituds de correcció de l’Administració catalana estan fetes amb aquest traductor automàtic.

Materials lingüístics per a la correcció

Si bé no existeix cap manual d’estil per a la correcció de textos en aranès, hi ha tota una sèrie diccionaris i gramàtiques a disposició dels correctors i traductors:

  • Petit diccionari, de Frederic Vergés Bartau (Conselh Generau d’Aran)
  • Diccionari Catala-Occità/Occitan-catalan, de Claudi Balaguer i Patrici Pojada (Llibres de l’Índex)
  • El parlar de la Vall d’Aran, de Joan Coromines (Curial Edicions Catalanes)
  • Dictionnaire Occitan-Français languedocien, de Christian Laux (Institut d’Estudis Occitans)
  • Gramàtica aranesa, d’Aitor Carrera (Pagès Editors)
  • Gramàtica occitana, de Loís Alibert (Centre d’Estudis Occitans de Montpeller)
  • Diccionari d’expressions e locucions occitanes, de Maurici Romieu, Andrieu Bianchi i Loís Gaubèrt (Vent Terral)
  • Grammaire Bearnese, d’Andre Houcade (Associació Los Caminaires)
  • Lou Tresor dóu Felibrige, de Frederic Mistral (Marcel Petit C.P.M.)

Bàsicament, els textos que cal corregir són polítics (lleis, edictes, etc.) i informatius (notícies, anuncis, invitacions…). També alguns d’àmbit cultural (programes d’esdeveniments, festes i tradicions, llegendes, etc.), llibres de literatura infantil i alguna novel·la.

En última instància, l’Airau de Politica Lingüistica —que depèn del Departament de Cultura e Politica Lingüistica del Conselh Generau d’Aran— és qui resol els dubtes que els plantegen els correctors i traductors, fruit dels anys d’experiència en el desenvolupament d’aquesta feina.

L’edició en aranès

PicornelhNo hi ha cap editorial a la Vall d’Aran i les impremtes tampoc poden fer edicions de qualitat. L’editorial Pagès Editors ha publicat molts dels llibres en aranès, en les seves col·leccions en occità.

El Conselh Generau d’Aran també té una petita impremta que edita les seves publicacions: contes, llibres de petit format, cartells publicitaris, material didàctic per a les classes d’aranès per a adults i també per a alumnes de les escoles.

*****

Nota del corrector: aquest article ha estat possible gràcies a la inestimable col·laboració de Manuela Ané (Airau de Politica Linguistica del Conselh Generau d’Aran) i Montse Pedarròs (correctora d’aranès).