Com es diu ‘corrector’ en anglès?

En anglès, els correctors s’anomenen proofreaders, un sintagma format per dos substantius (proof, ‘prova’, i reader, ‘lector’). És a dir, corrector o correctora (lector) de proves.

I és que els correctors som lectors de textos, però en profunditat. Com diu el meu lema, «les errades d’escriptura les corregeix el bon lector». Per això trobo molt encertada la denominació en anglès: proofreader (‘lector de proves’).

Del corrector de proves ja us en vaig parlar en un article (Correccions o revisions), i també rep altres noms (corrector de proves d’impremta, corrector de galerades, corrector de compaginades o corrector tipogràfic). Ell és l’encarregat de revisar un text o un document un cop maquetat o compaginat, i hi busca tot tipus d’errades tipogràfiques (dobles espais, dígrafs mal separats al final d’una línia, carrerons en blanc en un paràgraf, línies viudes i òrfenes, sagnies, etc.), les quals marca a sobre del text amb uns signes especials: els signes de correcció tipogràfica.

I en el cas que detecti algun error ortogràfic molt greu, el corrector de proves també el pot corregir durant la revisió de les galerades. Aquest revisor no corregeix errors ortogràfics, gramaticals, lèxics o sintàctics, ja que aquesta feina la fa el corrector d’estil mitjançant un editor de textos i en un format editable (Word, PDF, InDesign…).

Aquest tipus de correcció moltes vegades demana més d’una prova d’impremta o galerada (primeres, segones, terceres… o fins i tot quartes!), però fins que el text no està ben net d’errades no s’envia a imprimir.

Només així aconseguirem que un text, del tipus que sigui —un llibre de text, una novel·la, un conte, un full d’instruccions, un cartell, etc.—, estigui ben editat, sigui visualment correcte i es pugui llegir perfectament.

* * * * * *

Per a saber-ne més, llegiu aquest article del blog de Ramon Gimeno: Les fases de correcció en el procés editorial

També podeu consultar aquesta fitxa del Cercaterm (Termcat).

 

Anuncis

Tancat per vacacions

Segur que a l’agost (el mes de vacances per excel·lència) us heu trobat més d’una botiga amb el rètol de «tancat per vacances». Potser us sorprendrà, però també haurien pogut escriure «tancat per vacacions».

La paraula vacació —i, per tant, vacacions— és als diccionaris normatius. Pompeu Fabra ja la va incloure al Diccionari general de la llengua catalana, l’any 1932, i hi ha continuat intacta fins ara. Però l’entrada vacació remet a vacança, i d’aquí el plural vacances. Mireu-ho! Per tant, vacacions, encara que sembli un castellanisme, no ho és (prové del mot llatí vacatio, -onis).

Quan era petit, els meus avis em donaven aquest consell: «Aprofita les vacacions!». I em parlaven de «les vacacions d’estiu» o deien que la gent «estava de vacacions» o «feia vacacions». I a mi aquestes expressions em sonaven la mar de naturals. Però, amb el temps, les vacances han desbancat les vacacions, i avui a Catalunya és molt difícil trobar algú que digui «vacacions» en lloc de «vacances».

Al País Valencià i a les Illes, en canvi, sí que escriuen i diuen «fer vacacions», com és el cas dels quaderns de vacances per a l’educació primària Vacacions amb Tina Superbruixa, de l’editorial valenciana Bruño; Vacacions amb els Ròbits, editat per Vicens Vives, o Vacacions Santillana. I n’he trobat un altre exemple en un rètol que l’any passat van penjar al CEIP Labritja, de Sant Joan de Labritja (Eivissa), abans de marxar de vacacions:

I un derivat de vacació és vacacional (‘relatiu a les vacances’. El període vacacional de Setmana Santa). Com assenyala la fitxa de l’Optimot: «La forma vacacional és un derivat culte, ben construït, format a partir del mot llatí vacatione. Per exemple: Aquest estiu he fet fotos del pis per a un portal de lloguer vacacional

Però compte amb l’expressió *síndrome postvacacional, que hem sentit tantes vegades quan tornem de vacances. L’Optimot ens corregeix: «Malgrat tot, en l’àmbit de la medicina, per designar el trastorn psíquic i físic que pateix una persona després de les vacances causat pel fet d’haver d’afrontar novament les pressions professionals i domèstiques, habitualment s’usa l’expressió trastorn postvacances. A més de la forma postvacances, segons el context també es fan servir altres formes amb el mateix significat. Per exemple: efecte de després de vacances, període posterior a les vacances o època postvacances».

Aprofiteu, doncs, al màxim les vacacions, que ja s’acaben! O potser heu tornat avui, com diu el rètol que encapçala aquest article. I si ja encara les heu de fer, espero que arribin ben aviat i que us provin molt.

Bon estiu i bona entrada de setembre!

Els correctors també protagonitzen novel·les

Avui us parlaré d’una novel·la, Jo soc aquell que va matar Franco —de l’escriptor nord-català Joan-Lluís Luís—, últim premi Sant Jordi de narrativa.

La particularitat d’aquesta obra és que està protagonitzada per un corrector, per la qual cosa em va cridar l’atenció. A més, si durant aquests dies de plena canícula estiuenca us ve de gust llegir (a casa, a la platja, a la piscina o en una terrassa prenent, per exemple, una clara de vi ben fresqueta), no dubteu a triar aquest llibre per passar una estona ben entretinguda.

Com us he dit, l’heroi de la novel·la és un corrector, l’Agustí Vilamat, fill de Solsona, que de ben petit descobreix el gust per la lectura i s’enamora de la llengua catalana gràcies a les revistes infantils que li regala un notari amic de la seva família. Aquest fet determinarà, a partir d’aleshores, la seva vocació de lector i corrector, ja que quan l’envien a Barcelona per estudiar comença a treballar per a una editorial i després per a l’aparell de propaganda de la Generalitat, poc abans que esclati la Guerra Civil.

L’Agustí té uns grans dots per a la llengua i també és un home fidel al país. Per això, a finals de desembre del 1938, quan l’exèrcit franquista ja és a les portes de Barcelona, pren la decisió de llegir de cap a cap el Diccionari general de la llengua catalana, i es passeja amb aquest diccionari sota el braç, en un clar homenatge a Pompeu Fabra i la seva ingent tasca lexicogràfica.

I fins aquí puc llegir. Ara us toca a vosaltres descobrir aquest personatge i la història que explica el llibre. Només hi afegiré una cosa: felicito l’editorial Proa perquè als crèdits hi surt el nom dels correctors: Rudolf Ortega, a la part lingüística, i Toni Vallès, a la revisió de les proves.

Això demostra que, de mica en mica, la nostra tasca es va fent visible i és reconeguda, com els traductors, per les editorials.

Que tingueu, doncs, una bona lectura d’estiu i ens retrobem el mes que ve.

Passejant per Bilbao seguint la Ruta Pompeu Fabra

Després de la ruta de l’exili Sant Feliu – Prada de Conflent, que us vaig explicar el 28 de febrer, el 9 de juny vaig tenir la sort de poder fer-ne una altra d’excepcional: la Ruta Pompeu Fabra a Bilbao, organitzada per la Mònica Montserrat i el David Paloma, que també porten la ruta a Barcelona.

Guiats per aquests bons amics i filòlegs, vam poder visitar els llocs més emblemàtics de la capital de Biscaia on va viure i treballar Fabra. Vam començar la ruta davant el Teatre Arriaga i vam continuar per l’antic Hotel Torróntegui, l’estació d’Abando (on Fabra agafava el tren en els seus viatges a Barcelona), el cafè Lion d’Or (desaparegut), la Part Vella i l’Eixample de Bilbao, resseguint-hi els domicilis on va viure la família Fabra (al carrer de la Perla, carrer de los Heros, carrer d’Espartero, carrer de Casilla, Alameda de San Mamés i, finalment, al carrer de Santa Clara de Begoña, que ara és un districte de Bilbao).

La Mònica i el David ens van saber explicar d’una manera molt pedagògica, entusiasta i didàctica la vida del Mestre a Bilbao i els anys que va treballar-hi com a enginyer, ciutat on va viure del 1902 al 1912. Durant la passejada ens va acompanyar Mikel Gorrotxategi, secretari d’onomàstica d’Euskaltzaindia (la Reial Acadèmia de la Llengua Basca), que ens va explicar històries i anècdotes dels edificis desapareguts de Bilbao dels quals ja us he parlat. Ell mateix va ser l’encarregat de cloure la ruta amb una conferència que va pronunciar per a nosaltres a la Biblioteca Foral.

Els deu anys que Fabra va viure a Bilbao són segurament els més importants de la vida del Mestre, ja que hi van néixer les seves tres filles (la Carola, la Teresa i la Dolors). La família va tornar a Catalunya l’estiu del 1912, quan la Diputació, gràcies a Enric Prat de la Riba, va adjudicar a Pompeu Fabra una càtedra de llengua catalana, i a partir de llavors Fabra també va dirigir les Oficines Lexicogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans.

A continuació, us mostro unes quantes fotos de la ruta per Bilbao perquè us en feu una idea:

Us espero el mes que ve amb una nova entrada. Que passeu un bon estiu!

 

Esguinç o esquinç?

Quantes vegades heu sentit a dir a algú que s’ha fet un esguinç (amb ge) al peu o al turmell? I segur que també ho heu sentit a dir als traumatòlegs o metges. Doncs bé, esguinç és un barbarisme o calc del castellà (esguince o desgarro), però està molt arrelat entre els parlants catalans, que per influència del castellà pronuncien aquesta paraula amb ge.

La forma correcta és esquinç (escrit amb cu), ja que és el substantiu del verb esquinçar, que vol dir ‘rompre, fer trossos un teixit, un paper, una pell, etc., amb una estirada’. Així doncs, esquincem —o estripem— un paper (mai *trenquem un paper), uns pantalons, uns llençols o un vestit (d’aquí vindria l’expressió esquinçar-se les vestidures, en el sentit de ‘mostrar indignació’ o ‘escandalitzar-se’; en castellà, rasgarse las vestiduras).

Un esquinç és una lesió d’una articulació causada per una torçada dels seus lligaments o de fibres musculars; és a dir, que els lligaments s’esquincen o s’esqueixen perquè estan formats per fibres. L’esquinç més freqüent és el de turmell, del qual precisament m’estic recuperant fruit d’una torçada que em vaig fer ara fa un mes posant el peu en un escocell (que casualment és el terme d’aquesta setmana del blog del Termcat).

D’un esquinç també en diem una esquinçada, torçada, torcedura, regirada o revinclada (amb les variants reblincada i rebrincada, tal com recull el DCVB). Mirem-ne uns quants exemples:

S’ha fet un esguinç i li han signat la baixa.

M’he fet una esquinçada muscular a la cama i vaig haver de passar a casa tot el dia d’ahir.

Si ens torcem un peu, i per evitar una torçada, hem d’utilitzar una turmellera.

En aquest terra és molt fàcil fer-se una revinclada i torçar-se el turmell.

Finalment, com a sinònim d’esquinçar tenim el verb esqueixar. Es pot esqueixar una branca, un paper, un vestit, una tela o la roba, però també un aliment fibrós, com el bacallà. Heu tastat mai la deliciosa esqueixada o el bacallà esqueixat? Doncs precisament es diu així perquè aquest peix té una carn fibrosa i per preparar-la en trenquem les fibres esqueixant-les amb els dits.

És una amanida fresca ben típica de la cuina catalana, que us recomano de totes totes ara que ja comença a fer calor. És refrescant, fàcil de fer i serveix tant per dinar com per sopar. És una menja ideal per a aquesta estació!

Bon profit i fins al mes que ve.