Patacons

Avui us porto una altra paraula del lèxic col·loquial o popular: patacó. Però pocs potser la coneixeu referida als diners o calés. (Atenció: vigileu no escriure *calers, per influència l’acabament en –ers de diners.)

Vegem-ne uns quants exemples:

  • El teu amic ha guanyat molts patacons.
  • Han recollit vuit-cents patacons.
  • No puc anar a fira perquè no tinc patacons.

Com a sinònims de diners tenim les paraules cèntims, duros, doblers (a les Balears), peculi, pecúnia o virolla. I altres sinònims —pertanyents a la parla informal— són: pasta, pistrincs, virolla o panís.

Però hi ha un ús molt particular de la paraula patacons aplicada als jocs infantils: el joc dels patacons. Segons l’Alcover-Moll i el GDLC, els patacons són un tros de cartó o cartolina, doblegat i encaixat en forma de quadre, que serveix per jugar a aquest joc. Normalment es fan servir cartes fetes malbé per construir-los. Aquest enllaç us explica com fer un taller de patacons i com s’hi juga.

En castellà es coneixen amb el nom de tazos i durant una època es van posar de moda gràcies a una marca molt coneguda de bosses de patates xips.

I com que les modes sempre tornen, potser algun dia els infants catalans tornaran a jugar a patacons, que esperem que desterrin definitivament els tazos.

Anuncis

Clara de vi: treball de camp

Amb l’entrada d’avui tanco els articles dedicats a la clara de vi i us explico com ha anat el petit treball de camp que he fet d’aquesta beguda durant l’estiu, tal com em va proposar Pau Vidal. Us indico els llocs i les reaccions dels cambrers que em van atendre:

  • Pardines (Ripollès). El cambrer m’entén de seguida però em serveix la clara de vi amb el gel a part i sense la rodanxa de llimona.
  • Caldes d’Estrac (Maresme). D’entrada, el cambrer queda estranyat quan li demano una clara de vi, i li he d’explicar que és com una clara normal, però que en lloc de cervesa porta vi. Triga a reaccionar, però finalment em diu: «Ah, el tinto de verano!». Ha hagut de pronunciar el fatídic nom!
  • Arenys de Mar (Maresme). El cambrer que me la va servir va tenir la mateixa reacció que el de Caldes d’Estrac. Però ha estat la millor clara de vi que he pres aquest estiu, ben completa: vi negre boníssim, suc de llimona, una rodanxa de llimona i gel.
  • Sant Feliu del Racó (Vallès Occidental). El cambrer me la serveix encara més completa que la d’Arenys, amb una rodanxa de llimona, vermut negre i gel. És a dir, un autèntic còctel negre d’estiu (tal com indica la definició del Termcat).
  • Festa major de la vila de Gràcia. Va ser on el cambrer li va costar més d’entendre el que volia. Quan li vaig demanar la beguda, em va clavar una mirada assassina, com si fos una cosa rara, i això que el noi era molt jove. No hi queia de cap manera. Al final, per no fer perdre-li més temps perquè tenia molta feina servint les taules, vaig haver de dir-li el nom en castellà perquè m’entengués: «Vull un tinto de verano!» I mireu què em va preguntar tot seguit: «Amb vi blanc o negre?» Sense comentaris.

En resum, després d’aquest modestíssim treball de camp (sense cap pretensió científica), arribo a la següent conclusió: que tot depèn del cambrer (com més joves, més els costa entendre què és una clara de vi) i si són de municipis de l’àrea d’influència de Barcelona. N’hi ha que ho capten a la primera i altres que no, que seguiran pensant en el tinto de verano.

Salut i fins al mes que ve!

La clara de vi en fotos

Recordeu l’article del mes passat sobre la clara de vi? Doncs tal com em va proposar Pau Vidal (@pauetvidal) en una piulada de Twitter, vaig acceptar el repte de fer un treball de camp sobre l’ús del seu nom als bars i restaurants. I també per ajudar a difondre’l i popularitzar-lo.

Per tant, predicant amb l’exemple, a l’agost he pres moltes clares de vi. A cada bar on he anat n’he demanat una als cambrers. I ja us puc avançar que, de bones a primeres, el nom els sobta molt. Però després de la sorpresa inicial i de fer-los rumiar una bona estona —amb reaccions de tota mena—, finalment, dedueixen que el que jo vull és… un tinto de verano! (És clar, havien de pronunciar el fatídic nom!). Però, tot seguit, el sorprès sóc jo, perquè la pregunta que em fan és: «Amb gasosa o llimona?»

Al setembre ja us explicaré amb més detall com ha anat l’experiència (modesta, és clar) aquests dos mesos. De moment, per refrescar-vos una mica perquè encara fa calor, us avanço el reportatge gràfic d’algunes clares de vi que m’han servit:


Salut! I sobretot, demaneu una clara de vi aquest estiu!

Proveu-ho i ja em direu quin èxit heu tingut.

Penques

Als diccionaris normatius hi ha un bon grapat d’entrades de substantius masculins o femenins amb la terminació –es. La gran majoria són paraules compostes, com ara adobacadires, afaitapobres, cagadubtes, esgarriacries, escurabutxaques, guardaespatlles, pelacanyes, portalliteres o somiatruites.

Però també n’hi ha amb aquesta mateixa terminació que no són paraules compostes (àries, alferes, caguetes, manetes, mecenes, mestretites o penques). Per tant, per exemple, una persona nascuda en el signe zodiacal d’Àries —com és el meu cas— és un àries o una àries i una persona que té molta traça és un manetes o una manetes.

Però em vull referir especialment a la paraula penques, que és la que dóna títol a l’entrada d’avui. Penques és una paraula genuïnament catalana i molt popular. En castellà rep del nom de caradura, sinvergüenza o jeta.

Un penques o una penques és una persona desvergonyida o que té molta barra, o també un galtes o una galtes. Vegem-ne uns quants exemples dels diccionaris:

  • El penques del teu marit sempre fa tard.
  • El seu germà sempre ha estat un penques: has vist mai que treballés?
  • Quina penques, aquella, ja m’ha tornat a estafar!
  • No siguis penques i acaba la feina.

D’expressions amb penques en tenim unes quantes: ésser un penques (No el contractis per a la feina, és un penques); tenir unes penques o tenir moltes penques (En Joan té moltes penques, diu que vindrà puntual i sempre arriba tard), o quines penques! (Quines penques que té!)

I una persona que té penques és un pencut o una pencuda. De la mateixa manera, qui és un galtes és un galtut o galtuda (accepció que, curiosament, només recullen el diccionari de l’Enciclopèdia i el Gran diccionari 62). I d’aquí, l’expressió tan popular i col·loquial tenir galtes (‘tenir barra’: Tens unes galtes!, arribes tard i ni t’excuses!).

Per tant, seríeu uns penques si no feu un comentari a aquest article (ep, de bon rotllo!).

Fins al mes que ve!

‘Joder’

Com a preludi de l’entrada de demà, avui no em podia estar de fer referència a aquest vulgarisme castellà que ja ha fet forat en català i que crec jo que, malauradament, els parlants catalans ja han incorporat al seu repertori de renecs.

Joder és una expressió castellana que s’usa per indicar estranyesa, sorpresa, admiració o disgust.

Podem veure-ho ben clar, per exemple, en els següents diàlegs, extrets del llibre Cites (Rosa dels Vents), basat en la sèrie d’èxit de TV3:

—Què estic fent, joder?

—No, joder, no estic bé!

—Jo no sóc així, ja no, joder, ja no…

Joder… Quina merda. La cagaré segur.

Joder, tens servei? Ets rica o què?

Etcètera.

Pot ser que els guionistes hagin volgut donar versemblança als diàlegs i als personatges de la sèrie, però tants joders se’ls haurien pogut ben estalviar.

Què podem fer per eliminar aquest castellanisme flagrant i infecte? Doncs tal com indica la pàgina www.elxitxarelo.cat, en català tenim, com a mínim, 50 maneres diferents d’expressar aquest renec, amb paraules igual de vulgars com hòstia, colló (no pas culló), recony, manoi o recoi (no pas mecachis), que són ben genuïnes i populars en català i que estem perdent dia rere dia. Ho trobareu en aquest enllaç.

Potser que algú hi posi remei, oi? Començant pels responsables lingüístics de la nostra televisió, que hauria de ser la primera a donar exemple, perquè TV3 és el principal mitjà de comunicació en català i hauria de cuidar molt més el model de llengua que defensa.