Demanar cita prèvia o demanar hora?

Avui us recomano un article molt interessant del corrector i lingüista Jordi Badia titulat «El llenguatge: una eina de control durant la pandèmia?», en què parla de la cita prèvia, expressió que arran de la terrible crisi sanitària s’ha posat «de moda» —per contaminació del castellà— i ha arraconat en la llengua oral i escrita la tan genuïna i natural en català demanar hora.

Jordi Badia s’expressa amb aquestes paraules tan encertades:

«I, parlant de ‘previ’, mereix un comentari a part la cita prèvia. L’escriptora Marta Rojals deia en un piulet irònic: ‘La “cita prèvia” ha escombrat definitivament el demanar hora. Va ser bonic mentre va durar.’ Doncs té raó: demanar hora era la manera habitual de dir-ho. Avui ensopeguem ara i adés amb frases com ‘sol·liciti cita prèvia telemàticament’ en lloc de ‘demaneu hora telemàticament’. I en comptes de dir ‘Tinc cita prèvia’, què podem dir? Doncs ‘Tinc hora demanada‘, és clar. De passada, diguem que quan es demana una cita sempre es fa prèviament a la cita (és impossible de fer-ho de cap més manera); per tant ‘sol·licitar cita prèvia’ és, a més de català de plàstic, redundant.»

En castellà, també en parla la correctora Isabel Rodríguez al seu blog Rigor textual.

I perquè no oblidem el demanar hora, i el fem servir amb tota naturalitat a l’hora de parlar i escriure, us copio aquestes frases extretes d’obres literàries:

A aquestes hores del matí no estic per a consells. Toqueu el dos, demaneu hora a la secretària i d’aquí un parell de mesos en parlarem. (Anna i el detectiu, de Jaume Fuster)

Em demana hora i n’hi dono més d’una vegada, però no ve mai. Quan li explico que no li puc donar més hores, ja que només de manera excepcional tolero els canvis a l’últim moment i ella m’ha demanat hora vuit vegades sense venir... es queda parada. (La maternitat i l’encontre amb l’ombra pròpia, de Laura Gutman)

Noi, jo no veig res anormal. Hauríem de fer-te fer un electrocardiograma i una ecografia per sortir de dubtes i per quedar-nos més tranquils. Si et sembla, demana hora a la senyora de recepció. (La Germandat de la Muntanya, de Jordi Cortés)

 

Lliure accés al ‘Diccionari de sinònims de frases fetes’

Els diccionaris són una eina imprescindible en la tasca diària dels assessors lingüístics, correctors, traductors, docents, escriptors i altres professionals de la llengua. I com ja us apuntava al final del meu article del mes passat, tenim a l’abast un altre diccionari en línia: el Diccionari de sinònims de frases fetes, la magna obra de Maria Teresa Espinal. La versió en línia incorpora algunes revisions i modificacions de la segona edició de l’obra impresa, editada el 2006, que podeu consultar en format PDF.

El Diccionari de sinònims de frases fetes s’afegeix, així, al gran repertori de diccionaris en línia en català de lliure accés, que podeu consultar al meu blog (aneu a l’apartat RecurSOS > Diccionaris en línia).

L’Espinal és un dels meus diccionaris de capçalera. M’acompanya sempre en la correcció de textos literaris i col·loquials (com a corrector literari em podeu trobar a la base de dades de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana), ja que és el diccionari més complet de frases fetes i d’expressions lexicalitzades que hi ha actualment en català.

Les frases fetes formen part de la nostra riquesa lèxica i cultural. Són les expressions més genuïnes del nostre idioma. Si les coneixem a fons, demostrarem un bon coneixement de la llengua i una bona competència lingüística i les farem servir bé (tant en la llengua oral com en l’escrita), tal com assenyalo al meu article titulat «La saviesa popular: frases fetes, dites i refranys».

Malaltia o ‘enfermetat’?

Avui arribo als 100 articles al meu blog, però malauradament no és el millor dia per celebrar-ho. El coronavirus està fent estralls arreu del món i, a desgrat nostre, això ens obliga a estar-nos a casa, on almenys —i parlo en primera persona— puc treballar en la meva feina de corrector i gaudir de bones estones de música i lectura, que m’ajuden a evadir-me i pensar en altres coses.

Malgrat tot, espero que estigueu bé i que la salut (mental i física) us acompanyi. Des d’aquest modest blog i reclòs a casa, desitjo que els articles que escric us ajudin a passar millor el vostre obligat confinament a causa del coronavirus. Com aquest que avui dedico a la paraula malaltia, arran de la situació que estem patint. Permeteu-me la llicència i que hi dediqui quatre ratlles alliçonadores.

Recordeu que en català hem de dir i escriure malaltia (ve de malalt), i no pas *enfermetat, que és un castellanisme. Una de les malalties més conegudes és la de la grip, però també hi ha malalties desconegudes, malalties benignes, malalties contagioses o malalties greus.

Malaltia és una paraula femenina (la malaltia), com síndrome (la síndrome). Coneixem la síndrome de Down o la síndrome d’abstinència, però també hi ha síndromes atípiques, com les malalties rares.

El derivat verbal de malaltia és emmalaltir —escrit amb dues emes (mm)—, perquè és el fet de posar-se malalt, fer posar malalt o agafar una malaltia. Així, tenim frases com L’Artur ha emmalaltit i els metges no saben què té o Aquest ritme emmalalteix fins i tot els més forts (extretes de l’utilíssim Diccionari d’ús dels verbs catalans, de Jordi Ginebra i Anna Montserrat).

I a tall de resum, us copio la imatge que va publicar a Twitter El Tempir d’Elx (@ElTempirdElx), entitat per a la defensa i la promoció de l’ús social del valencià i de la cultura valenciana al País Valencià.

Voleu que corregeixi la vostra programació didàctica?

Avui m’adreço a tots els professors que enguany us presenteu a les oposicions de professors d’ensenyament secundari, d’escoles oficials d’idiomes i d’arts plàstiques i disseny a Catalunya.

Si m’ho permeteu, m’ofereixo a corregir la vostra programació didàctica perquè el tribunal no us penalitzi a causa de les vostres errades ortogràfiques o d’estil. Seria un error que no us perdonaríeu mai.

Presentar una unitat didàctica ben redactada i corregida us farà guanyar punts en les oposicions i us ajudarà a superar aquesta prova tan decisiva.

Confieu en mi, us garanteixo una feina excel·lent, ràpida i a bon preu. Feu servir el formulari per contactar amb mi.

Bona sort en les oposicions!

Brexit o ‘brexit’? Com s’ha d’escriure?

Ja és un fet. Avui a la mitjanit la Gran Bretanya sortirà de la Unió Europea, després de gairebé 50 anys de formar-ne part (l’any 1973 es va integrar a la Comunitat Econòmica Europea).

Per això, m’ha semblat molt interessant copiar-vos un article de la Fundeu que parla d’aquest tema. L’article (en castellà) és molt interessant i aclaridor. Diu això:

«brexit, en cursiva y con minúscula inicial

»Es posible escribir esta palabra en letra cursiva y con inicial minúscula. Al hacerlo así se está tratando esta voz como un nombre común extranjero, posibilidad válida, al proceder del acrónimo inglés formado a partir de Britain y exit que equivale a la salida del Reino Unido, lo que constituye una denominación común. Por entenderse justamente como un anglicismo sin adaptar, brexit, escrito con resalte, no se tilda, aunque su pronunciación sea llana: /bréxit/.

»Brexit, en redonda y con mayúscula inicial

»Es también válido escribir este término en letra redonda y con mayúscula inicial. Al escribirlo así se entiende que la voz es el nombre propio de un hecho histórico, a saber, la salida efectiva de Reino Unido de la Unión Europea.

»Según establece la Ortografía académica, los sustantivos con los que se denominan los acontecimientos históricos relevantes se escriben con mayúscula inicial cuando no aluden de forma directa y transparente a los hechos designados (el Cisma de Occidente, la Primavera de Praga). En este caso tampoco es adecuado tildar la voz Brexit, ya que lo recomendable es respetar la grafía original de los nombres propios en lengua extranjera.

»Es la opción mayoritaria en el uso y la que parece que puede acabar por imponerse, en tanto en cuanto la salida de Reino Unido es, cada día más, un hecho.»

Per tant, en català,  jo també opto per la forma Brexit —en rodona i amb majúscula—, ja que, realment, es pot considerar un fet històric singular (el Brexit, com la Segona República o la Segona Guerra Mundial), després de més de tres anys de la celebració del referèndum de permanència del Regne Unit dins la Unió Europea, que va tenir lloc el 23 de juny del 2016.