Malaltia o ‘enfermetat’?

Avui arribo als 100 articles al meu blog, però malauradament no és el millor dia per celebrar-ho. El coronavirus està fent estralls arreu del món i, a desgrat nostre, això ens obliga a estar-nos a casa, on almenys —i parlo en primera persona— puc treballar en la meva feina de corrector i gaudir de bones estones de música i lectura, que m’ajuden a evadir-me i pensar en altres coses.

Malgrat tot, espero que estigueu bé i que la salut (mental i física) us acompanyi. Des d’aquest modest blog i reclòs a casa, desitjo que els articles que escric us ajudin a passar millor el vostre obligat confinament a causa del coronavirus. Com aquest que avui dedico a la paraula malaltia, arran de la situació que estem patint. Permeteu-me la llicència i que hi dediqui quatre ratlles alliçonadores.

Recordeu que en català hem de dir i escriure malaltia (ve de malalt), i no pas *enfermetat, que és un castellanisme. Una de les malalties més conegudes és la de la grip, però també hi ha malalties desconegudes, malalties benignes, malalties contagioses o malalties greus.

Malaltia és una paraula femenina (la malaltia), com síndrome (la síndrome). Coneixem la síndrome de Down o la síndrome d’abstinència, però també hi ha síndromes atípiques, com les malalties rares.

El derivat verbal de malaltia és emmalaltir —escrit amb dues emes (mm)—, perquè és el fet de posar-se malalt, fer posar malalt o agafar una malaltia. Així, tenim frases com L’Artur ha emmalaltit i els metges no saben què té o Aquest ritme emmalalteix fins i tot els més forts (extretes de l’utilíssim Diccionari d’ús dels verbs catalans, de Jordi Ginebra i Anna Montserrat).

I a tall de resum, us copio la imatge que va publicar a Twitter El Tempir d’Elx (@ElTempirdElx), entitat per a la defensa i la promoció de l’ús social del valencià i de la cultura valenciana al País Valencià.

Voleu que corregeixi la vostra programació didàctica?

Avui m’adreço a tots els professors que enguany us presenteu a les oposicions de professors d’ensenyament secundari, d’escoles oficials d’idiomes i d’arts plàstiques i disseny a Catalunya.

Si m’ho permeteu, m’ofereixo a corregir la vostra programació didàctica perquè el tribunal no us penalitzi a causa de les vostres errades ortogràfiques o d’estil. Seria un error que no us perdonaríeu mai.

Presentar una unitat didàctica ben redactada i corregida us farà guanyar punts en les oposicions i us ajudarà a superar aquesta prova tan decisiva.

Confieu en mi, us garanteixo una feina excel·lent, ràpida i a bon preu. Feu servir el formulari per contactar amb mi.

Bona sort en les oposicions!

Brexit o ‘brexit’? Com s’ha d’escriure?

Ja és un fet. Avui a la mitjanit la Gran Bretanya sortirà de la Unió Europea, després de gairebé 50 anys de formar-ne part (l’any 1973 es va integrar a la Comunitat Econòmica Europea).

Per això, m’ha semblat molt interessant copiar-vos un article de la Fundeu que parla d’aquest tema. L’article (en castellà) és molt interessant i aclaridor. Diu això:

«brexit, en cursiva y con minúscula inicial

»Es posible escribir esta palabra en letra cursiva y con inicial minúscula. Al hacerlo así se está tratando esta voz como un nombre común extranjero, posibilidad válida, al proceder del acrónimo inglés formado a partir de Britain y exit que equivale a la salida del Reino Unido, lo que constituye una denominación común. Por entenderse justamente como un anglicismo sin adaptar, brexit, escrito con resalte, no se tilda, aunque su pronunciación sea llana: /bréxit/.

»Brexit, en redonda y con mayúscula inicial

»Es también válido escribir este término en letra redonda y con mayúscula inicial. Al escribirlo así se entiende que la voz es el nombre propio de un hecho histórico, a saber, la salida efectiva de Reino Unido de la Unión Europea.

»Según establece la Ortografía académica, los sustantivos con los que se denominan los acontecimientos históricos relevantes se escriben con mayúscula inicial cuando no aluden de forma directa y transparente a los hechos designados (el Cisma de Occidente, la Primavera de Praga). En este caso tampoco es adecuado tildar la voz Brexit, ya que lo recomendable es respetar la grafía original de los nombres propios en lengua extranjera.

»Es la opción mayoritaria en el uso y la que parece que puede acabar por imponerse, en tanto en cuanto la salida de Reino Unido es, cada día más, un hecho.»

Per tant, en català,  jo també opto per la forma Brexit —en rodona i amb majúscula—, ja que, realment, es pot considerar un fet històric singular (el Brexit, com la Segona República o la Segona Guerra Mundial), després de més de tres anys de la celebració del referèndum de permanència del Regne Unit dins la Unió Europea, que va tenir lloc el 23 de juny del 2016.

Doblets lingüístics: adreça o direcció?

Les paraules adreça i direcció no volen dir el mateix.

L’adreça és la indicació del lloc on vivim, és a dir, el lloc on està situat el nostre domicili: L’Alba té una nova adreça perquè ha canviat de domicili.

A més d’un domicili o adreça, també podem tenir una adreça electrònica, que és el conjunt de caràcters que permeten identificar una bústia electrònica. L’adreça electrònica sempre inclou el símbol @ i l’abreviatura és a/e:

La meva adreça electrònica és jcomasolives@estiligrafia.cat.

En canvi, la paraula direcció està relacionada amb el verb dirigir. És a dir, utilitzem el mot direcció per referir-nos a la trajectòria o orientació d’una persona, un objecte o una cosa: Si vas cap a aquella direcció, de seguida arribaràs a l’institut. Cal canviar a temps, en el moment oportú i en la bona direcció. El coet va sortir disparat en direcció al cel.

També significa l’acció de dirigir (una organització, una orquestra, etc.) o d’orientar. Li han encarregat la direcció del teatre (‘ell serà l’encarregat de dirigir-lo’). La seva vida ha pres una nova direcció (‘una nova orientació’).

Doblets lingüístics: mitja o mitjana?

Avui començo una nova tongada d’articles relacionats amb la llengua. Durant els mesos vinents, em centraré en els doblets lingüístics, que són doblets de paraules que en la parla col·loquial de la gent i la llengua escrita generen dubtes a l’hora d’emprar-los. I, especialment en la llengua escrita, poden provocar ultracorreccions, com ja advertia al meu article del gener del 2014.

El fet de saber correctament la diferència entre una paraula i l’altra ens permet reconèixer i corregir confusions de llenguatge (orals i escrites) i, per tant, evitar també malentesos. Usar-les correctament ens ajuda a millorar la nostra competència expressiva i, a l’hora d’escriure-les, la precisió lèxica.

És el cas, per exemple, del doblet lingüístic que us presento avui: mitja i mitjana. Sabeu quina diferència hi ha entre totes dues? Quants cops heu sentit o llegit edat mitja en lloc d’edat mitjana?

Doncs perquè les diferencieu bé i no us equivoqueu, penseu que mitja sempre va al davant del substantiu que acompanya (mitja hora, mitja setmana, mitja dotzena, mitja marató) i mitjana sempre va al darrere (talla mitjana, classe mitjana, grau mitjà; a excepció dels trens de mitjana distància, que seguint aquesta regla haurien de ser trens de distància mitjana).

Estic segur que, a partir d’ara, ja no les confondreu mai més.

Per tant, l’expressió correcta és edat mitjana, no pas edat mitja. En primer lloc, perquè mitjana sempre precedeix el substantiu i, en segon lloc, perquè l’adjectiu mitjana indica que una persona o una cosa està situada entre dos extrems (o períodes). En el cas de l’edat mitjana, és el període històric entre l’edat antiga i l’edat moderna (els trobadors de l’edat mitjana).

Finalment, recordeu que l’adjectiu referent a l’edat mitjana és medieval —no pas mitjaval  (com sentim tantes vegades!)— i que els estudiosos de l’edat mitjana són els medievalistes.