Bon Nadal 2020!

En record dels 50 anys de la mort de Josep Carner (Barcelona, 1884 – Brussel·les, 1970):

El rústec villancet

Una estrella cau al prat,
una flor s’ha esbadellat,
tot belant juga el ramat
amb la rossa macaruia.

Al·leluia, cor lassat!
Al·leluia, món gebrat!
Al·leluia, Déu és nat!
Al·leluia!

Cap herbei té tenebror,
ni cap deu fa el ploricó;
no hi ha fred ni tremolor,
que un pas d’ala se n’ho duia.

Al·leluia en tot racó!
Al·leluia en tot dolor!
Al·leluia al pecador!
Al·leluia!

A Betlem van els infants
i els amics dant-se les mans
i els promesos i els germans
i la vella en sa capuia!

Al·leluia, vianants!
Al·leluia en nostres cants!
Al·leluia, catalans!

Al·leluia!  

 

 

La Xarxa de Viles del Llibre

Avui us presento una iniciativa relacionada amb el món del llibre que m’ha cridat molt l’atenció: la Xarxa de Viles del Llibre.

La Xarxa de Viles del Llibre de Catalunya és un moviment de turisme cultural que té com a objectiu difondre la cultura a través de la literatura i els oficis del llibre. Impulsat per viladelllibre.cat, la Xarxa neix per a convertir-se en motor social i econòmic, i al mateix temps, generar un impacte positiu en el territori i en la vida dels ciutadans.

Entreu-hi i doneu-hi una ullada.

I si com a mi us apassionen els llibres, n’hi ha per triar i remenar!

Més recurSOS per trobar feina de Filologia Catalana

Avui seré molt breu.

Si sou llicenciats en Filologia Catalana, mestres de català o lingüistes i busqueu feina relacionada amb la nostra carrera o millorar la que teniu actualment, mireu de tant en tant el compte de Twitter @FilCatFeina, que actualitza cada dia la @MontseSendra.

Hi trobareu tota mena d’ofertes, beques i propostes laborals relacionades amb la nostra feina i dirigides als professionals de la llengua catalana.

Des d’aquestes línies felicito de tot cor la Montse Sendra per la seva fantàstica iniciativa. Tant de bo que us ajudi a trobar la feina que esteu buscant!

Per què encara hi ha qui diu i escriu ‘corretgir’?

Potser us sorprendrà, però el Diccionari català-valencià-balear recull corretgir —amb una te intercalada— com a variant ortogràfica de corregir (únicament en el dialecte mallorquí). Crec que l’Alcover-Moll es va quedar una mica curt en l’abast dialectal d’aquesta variant errònia, perquè encara avui molts catalanoparlants escriuen i diuen corretgir.

Per sort, l’escola, la universitat i els mitjans de comunicació orals i escrits han ajudat aquests parlants a autocorregir-se, i una gran part dels que escrivien corretgir ara només cometen aquest error en la parla oral o espontània, com a molt. I si diuen corretgir, és molt fàcil que també diguin improvitsarmatitsar.

Pronunciar corretgir, improvitsar i matitsar amb te intercalada és un error que cometen els parlants per comoditat articulatòria. És una te que anomenem «epentètica», és a dir, que ens ajuda a pronunciar millor una paraula, però que deforma la pronúncia original i que no podem admetre en la llengua oral.

Un cas molt semblant és el que passa amb mots com àpit, col·lègit, gènit o prèmit —pronunciats amb te final—, que són considerats vulgarismes inadmissibles.

Paraules escurçades: l’apòcope en català

Avui us convido a llegir un estudi excel·lent de Jaume Salvanyà sobre les paraules escurçades —que també anomenem mots truncats—, un fenomen lingüístic molt comú en totes les llengües. Es titula «Mots escurçats per apòcope: entre la norma i l’ús» (dins Actes del Setzè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. Universitat de Salamanca, 1-6 de juliol de 2012, vol. II. Publicacions de l’Abadia de Montserrat).

Després de llegir l’article, molt ben documentat i que tracta amb profunditat aquest tema, us en destacaré els paràgrafs que considero més importants:

«Els mots es poden escurçar de moltes maneres. Les més habituals són per afèresi (escapçant la part inicial) i per apòcope (escapçant la part final), que és el sistema més productiu en l’actualitat.»

«És poc freqüent trobar noms comuns truncats per afèresi (clip, bus, prompter o cello a través de la forma italiana violoncello), però en canvi són abundantíssims els truncats per apòcope, especialment —però no exclusivament!— en registres col·loquials (coreo per coreografia, contra per contraportada, ràdio per radiografia, sinte per sintetitzador, sincro per [natació] sincronitzada, sinto per sintonia, etc.).»

«La Nueva Gramática de la Lengua Española (2009: 35-36) descriu el sistema d’una manera breu però efectiva: el truncament o escurçament és un procés consistent en la reducció formal d’un element lèxic per apòcope o supressió d’una o més síl·labes finals, sense que per això s’alterin ni el seu significat ni la seva categoria gramatical. Solen ser més propis de registres col·loquials, o bé del llenguatge o argot juvenil, especialment en l’ensenyament […], la professió o activitat […], la família […], etc.» Al portal ésAdir («Paraules escurçades») hi trobareu un recull d’aquestes paraules, de les quals que assenyala que, en general, es pronuncien sense reduccions vocàliques i que les escrivim sense marca tipogràfica (ni cometes ni cursiva).

I Salvanyà afegeix: «Tot i així, molts han passat a formar part de la llengua general». Per exemple, paraules com auto, bàsquet, cromo, cine, curt, estèreo, foto, metro, mili, mono, moto, mútua, progre (sí, a mi també m’ha sorprès que estigui admesa al DIEC, sense, almenys, la marca col·loquial, familiar o popular), quilo, ràdio, tram o zoo.

«Ja s’ha dit que els autors que han fet referència a aquest fenomen en català ho consideren una influència castellana, també per als noms comuns. És innegable que en castellà és un fenomen més productiu que no pas en català: gairebé totes les paraules d’aquest estudi les trobem també en castellà, però en aquesta llengua s’estén a d’altres que en català no s’escurcen: cumple, finde, pelu, peque, piti, trapi, simpa, etc. A banda d’influència castellana, també es troba influència anglesa, llengua en què és igualment un recurs productiu (nick per nickname), igual que en francès (bicy per bicyclette) o en italià (corto per cortometraggio). De fet, el nom apocopat que designa la moneda de la Unió Europea és compartit per totes les llengües que en formen part: l’euro

Us recomano encaridament que llegiu l’article de Jaume Salvanyà, el qual us proporcionarà un coneixement més aprofundit sobre aquest fenomen lingüístic tan interessant i productiu.