‘Joder’

Com a preludi de l’entrada de demà, avui no em podia estar de fer referència a aquest vulgarisme castellà que ja ha fet forat en català i que crec jo que, malauradament, els parlants catalans ja han incorporat al seu repertori de renecs.

Joder és una expressió castellana que s’usa per indicar estranyesa, sorpresa, admiració o disgust.

Podem veure-ho ben clar, per exemple, en els següents diàlegs, extrets del llibre Cites (Rosa dels Vents), basat en la sèrie d’èxit de TV3:

—Què estic fent, joder?

—No, joder, no estic bé!

—Jo no sóc així, ja no, joder, ja no…

Joder… Quina merda. La cagaré segur.

Joder, tens servei? Ets rica o què?

Etcètera.

Pot ser que els guionistes hagin volgut donar versemblança als diàlegs i als personatges de la sèrie, però tants joders se’ls haurien pogut ben estalviar.

Què podem fer per eliminar aquest castellanisme flagrant i infecte? Doncs tal com indica la pàgina www.elxitxarelo.cat, en català tenim, com a mínim, 50 maneres diferents d’expressar aquest renec, amb paraules igual de vulgars com hòstia, colló (no pas culló), recony, manoi o recoi (no pas mecachis), que són ben genuïnes i populars en català i que estem perdent dia rere dia. Ho trobareu en aquest enllaç.

Potser que algú hi posi remei, oi? Començant pels responsables lingüístics de la nostra televisió, que hauria de ser la primera a donar exemple, perquè TV3 és el principal mitjà de comunicació en català i hauria de cuidar molt més el model de llengua que defensa.

Anuncis

Més col·loquialismes

Continuant amb el tema dels col·loquialismes i l’ús de paraules o expressions de caràcter familiar o popular, avui us porto un parell de blogs molt interessants i un article de premsa.

El primer blog és Silencis del DIEC, de Jaume Salvanyà, que fa un recull d’allò més exhaustiu de paraules i expressions majoritàriament d’ús habitual però que no apareixen al Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC2) en la versió en línia. Consulteu-lo, val molt la pena.

A la pàgina d’inici, és molt significatiu el que ens diu l’autor sobre la llengua col·loquial: «[…] la tria del diccionari acadèmic és massa restrictiva i deixa al marge moltes realitats i maneres d’expressar-se dels nostres dies, especialment (però no únicament) en el terreny de la llengua col·loquial, que els últims anys ha eixamplat molt el seu camp d’actuació en mitjans de comunicació i literatura.»

En un article publicat a la revista digital Núvol sobre el seu blog (també titulat «Silencis del DIEC»), Salvanyà destaca la presència necessària dels col·loquialismes i vulgarismes als diccionaris normatius: «Pel que fa als col·loquialismes i a les expressions malsonants, hi ha qui considera que no haurien de figurar en un diccionari de la llengua estàndard, perquè no formen part de la llengua formal, però en canvi, bé n’hi trobem d’altres com goril·la (‘guardaespatlles’), rampinyar, no mamar-se el dit, posar algú a parir o mala hòstia. En les últimes dècades la informalitat en la comunicació ha anat guanyant terreny, i la llengua col·loquial ha ampliat els seus àmbits d’actuació més enllà de les relacions personals. Per això és necessari prestar-li més atenció.»

Busqueu-hi, per exemple, porno, retro, xiringuito (que al GD62 porten la marca fam) o l’expressió vendre la moto (a l’entrada moto; és a dir, ‘enganyar, ensarronar, engalipar’), encara no admesos però amb un ús plenament acceptat per altres diccionaris no normatius o pel portal ésAdir.

L’altre blog és la Neolosfera, de la Universitat Pompeu Fabra, que conté un arxiu molt important de neologismes, extrets de la base de dades de neologismes de l’Observatori de Neologia (Obneo). Cada entrada inclou una descripció molt acurada de cada neologisme, amb informació gramatical bàsica, un parell de contextos en què s’ha trobat la paraula i una observació o curiositat relacionada amb el neologisme presentat, molts dels quals provenen de llenguatge col·loquial o són manlleus d’altres llengües. Mireu, per exemple, el que diu de paraules com guai, guiri, molar o xungo; us deixaran ben parats.

I en tercer lloc, buscant informació sobre la paraula ensaladilla –una paraula ben popular entre la majoria de parlants i que s’ha imposat sobre la normativa ensalada russa— he trobat aquest article de Magí Camps a La Vanguardia, titulat «Una d’ensaladilla», en què l’autor advoca per la seva admissió als diccionaris: «Si d’una forca tenim forquilla, si d’una sabata tenim sabatilla i d’una falda tenim faldilla —que són paraules emparentades amb el mot de què deriven, però amb un significat específic nou—, penso que de l’ensalada s’ha de poder derivar l’ensaladilla amb el sentit que tots tenim al cap.»

Bon profit i fins al mes que ve.

Nàpia

Popularment, d’un nas gros en diem una nàpia. Per tant, avui la cosa va de nassos. Vegem-ne un parell d’exemples:

  • Com vol que no se’l miri tothom, amb aquella nàpia que té!
  • Les nàpies gegants sempre ens fan riure.

Un sinònim col·loquial de nàpia és tarota, que no sé si coneixíeu. Segons el diccionari Alcover-Moll és una paraula que només es diu a l’Empordà, cosa que Joan Coromines desmenteix al DECat, a l’entrada tarot: «Familiarment es diu “un nas com una tarota” per un nas molt gros (no Emp., AlcM, sinó de tot el cat. central), que es podria mirar com a continuació directa de tarot (fr.), com a ‘carta més grossa que les altres’, accs. de tarot i tarota» (vol. VIII, p. 317b). És a dir, que la paraula tarota es coneix a una gran part del domini lingüístic.

L’Alcover-Moll no deixarà mai de sorprendre’m. Només cal consultar l’entrada nas, i ja a la primera accepció hi trobem una gran varietat d’expressions sinònimes de nàpia o d’un nas molt gros (nas de patata, nas de pebrot, nas de pirrossa, nas de catxiporra, nas de trompa, nas de tenora, nas de carxofa, nas d’albergínia, nas d’apagallums, nas de verro), que qualifica de «noms satírics».

Nàpia també pot tenir una connotació grollera o despectiva, com en aquest fragment de la novel·la Camí de sirga, de Jesús Moncada: «[…] havien perpetrat una estossinada a fons i en nom de Déu de republicans, rojos, maçons i separatistes —afirmava evangèlicament l’eclesiàstic, reforçant la frase amb moviments vigorosos de la nàpia autoritària, bulb granellut i sanguini […]».

En aquest mateix sentit, tenim el terme pejoratiu nassot i en un grau diferent d’intensitat els augmentatius nassàs, nassarro, nassot, nassarràs, nassarrot, nassatxo o nassotarro, que també trobem a l’Alcover-Moll. Un repertori impressionant de nassos recollit arreu del nostre domini lingüístic.

Per acabar, també podem intensificar el significat de nàpia si va precedit d’un adjectiu. Vegeu-ne aquests exemples extrets de novel·les:

  • Tenia els cabells blancs i escabellats i lluïa una bona nàpia (Francesc Ribera «Titot», L’assassinat de Guillem de Berguedà. Ara Llibres)
  • Va intervenir un calb amb una gran nàpia, a qui deien George el Maco (Ken Follet, L’hivern del món. Rosa dels Vents)

Aquesta és la meva aportació d’avui a l’«apassionant» món dels nassos.

Us espero el mes que ve amb un altre mot o una altra expressió col·loquial, popular o familiar.

Àpala i àpali

Avui us parlaré de les paraules àpala i àpali, que estan molt relacionades amb el llenguatge col·loquial o familiar. Gramaticalment, són interjeccions.

Ni el DIEC ni el GDLC recullen cap d’aquestes dues formes. En canvi, si mirem l’Alcover-Moll (DCVB), sí que hi trobem àpala!, variant de la interjecció apa! (amb signe d’admiració). I pel que fa a la seva etimologia, ens diu: «Compost de apa i el pronom la, amb valor d’imperatiu».

Segons el GDLC, la interjecció apa està documentada des de l’any 1839, al diccionari de Pere Labèrnia. I afegeix: «Interjecció de creació expressiva en la qual han influït les formes i els valors de au, upa, ep».

Joan Coromines —al seu Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana (vol. I, p. 341b)— assenyala, a l’entrada apa, que «alguna vegada es diu àpala en to molt familiar (com úpala per upa)». I quant a úpala, ens diu: «Exclamació que es fa en voler fer un esforç per alçar una cosa feixuga o per fer pujar o aixecar un infant» (vol. VIII, p. 985). És a dir, equivalent a l’expressió fer upa: ‘Alçar una cosa o una persona fent força, especialment una criatura’ (Vols fer upa?).

I si llegim Àngel Guimerà, les seves obres tenen un repertori molt ric d’interjeccions del català popular: tururut, ca, psé, macatxo, maleïtsiga, redéu, caratsus, àpala, etc., que fins i tot podríem remarcar amb un signe d’admiració. Vegem-ne un exemple de Terra baixa:

  • Veuràs… no estic bé assegut a la cadira! […] Així un hom reposa. Seu aquí; àpala, dona!

Relacionat amb àpala tenim la variant àpali (amb aquesta terminació en –i), que seria més pròpia del llenguatge infantil —o «infantívol», tal com apunta Coromines a la definició de upa— o bé del llenguatge que fan servir els adults quan s’adrecen als infants.

A la xarxa els únics exemples de àpali que hi he trobat són l’espectacle infantil Àpali, família!, de Rah-mon Roma (que lliga amb el que he dit abans), o com a forma de comiat en escrits informals:

  • Àpali, bona feina!
  • Àpali, bones festes a tots!
  • Àpali… Descanseu… Bona nit a tots.
  • Àpali, que vagi bé! (aportació de Marc Barrobés)

Us agrairia que aportéssiu a aquesta llista un exemple de àpali d’algun llibre infantil, publicació, article, etc. per tenir-ne ni que sigui almenys una mostra.

Moltes gràcies per la vostra col·laboració.

*****

Doncs gràcies a Cristian Pulido, aquí teniu uns quants fragments de novel·les on apareix la conjunció àpali:

Sóc aquí, de Jonathan Safran Foer (Ara Llibres, 2016)

—Qui és aquest? —va preguntar en Tamir.

—Ho dius de debò?

—Què?

—L’Spielberg. L’Steven Spielberg.

—No n’he sentit parlar mai.

—Àpali! —va deixar anar en Jacob, més insegur que mai de fins a quin punt en Tamir se l’estava rifant.

*****

Avinguda Telegraph, de Michael Chabon (Ara Llibres, 2013)

—Si vaig a la presó… —va dir.

—Àpali —va exclamar en Nat, pescant cintes de Möbius de ceba del sandvitx, primmirat com un felí, i deixant-les a l’embolcall blanc obert entre tots dos al banc—. Ja hi som.

—… hauràs de fer que en Julie em vingui a veure.


Algú va esbufegar a la sala d’espera. Una veu femenina i irritada va deixar anar en to ofès: «Àpali!».

—Vostè és un racista —va etzibar la Gwen—, un misogin…

—Au, vinga, no comencem amb aquestes bajanades.

Què són les xifres elzevirianes?

Avui us parlaré de xifres, cosa que segurament us sorprendrà perquè aquest és un blog de llengua. Com diu David Gómez Fontanills al seu article «Ortotipografia de les xifres» (publicat a la UOC), «les xifres són aquells signes que ens serveixen per a escriure els nombres (concepte abstracte que ens serveix per a comptar i operar) i els números (nombre amb què es designa una cosa dins d’una sèrie). Quan utilitzem l’alfabet llatí, tot i que fem servir un sistema d’escriptura principalment fonogràfic (les lletres representen sons) per a representar nombres i números, sovint no fem servir paraules formades per lletres sinó combinacions de xifres que són ideogrames (signes abstractes que es relacionen convencionalment amb allò que representen, com ara una quantitat o una posició dins d’una sèrie)».

En un text escrit, doncs, a més de paraules també pot haver-hi xifres o números, que serveixen per expressar les nostres idees. És a dir, a l’hora d’escriure podem combinar paraules i números, com és el cas d’aquest article de l’Enciclopèdia Catalana que parla del Moianès.

Fixeu-vos ara en la forma tan curiosa que tenen les xifres que apareixen en aquest blog:

1 2 3 4 5 6 7 8 9 0

Oi que no tenen una estructura uniforme? Doncs encara ho veureu més clar en aquest article que vaig publicar el 2013, titulat «LL3TR35 X1FR4D35».

Tipogràficament aquestes xifres s’anomenen elzevirianes (o també antigues, de caixa baixa o old style) i es diuen així perquè és el caràcter d’impremta introduït pels Elzevier, una família d’impressors i llibreters holandesos que van viure entre els segles xvi i xviii.

Compareu-les amb la forma de les xifres que esteu acostumats a veure normalment:

alfabet

Aquestes xifres es denominen modernes o capitals perquè tenen la mateixa forma i alçada. En canvi, en les elzevirianes l’alçada i la forma són diferents (presenten trets ascendents i descendents), i no es recolzen a sobre de la línia de base. Visualment, sembla que estiguin mogudes (1 2 3 4 5 6 7 8 9 0).

Josep Maria Pujol i Joan Solà —en la seva magnífica obra Ortotipografia. Manual de l’autor, l’editor i el dissenyador gràfic (Educaula, 2011)— les anomenen xifres aràbigues tipogràfiques pròpies de la romana antiga de Claude Garamont (p. 206), i són precisament el tipus de xifres que apareixen al seu llibre. Vegem-ne un parell de pàgines, quan els autors parlen de les xifres aràbigues:

ortotipografia

En general, donen molt de joc i criden molt l’atenció en un text, però es desaconsella que es facin servir en les obres científiques per raons tipogràfiques i perquè dificulten la lectura de les quantitats.

* * * * *
Si voleu ampliar el tema de l’ortotipografia de les xifres, us aconsello molt l’article de David Gómez Fontanills de què us parlava al començament. Segur que descobrireu coses que no coneixíeu de l’ús i l’escriptura de les xifres. I, evidentment, el capítol 6 —sobre nombres i números— del llibre de Pujol i Solà (p. 203-217).